Història
El Teatre Grec de Barcelona
Forestier, Reventós i Rubió i Tudurí. Tres cognoms per a un equipament cultural que ja forma part de l’escena catalana: el Teatre Grec de Barcelona, construït l’any 1929 a la fondalada de la muntanya de Montjuïc seguint el model tradicional grec, el que s’inspira en el d’Epidaure, i que ha viscut un segle XX marcat per la indiferència i l’oblit petri dels primers anys de vida i l’actual respecte i reconeixement, tant del públic com de la professió.
El Teatre Grec va néixer gràcies a una passejada que l’arquitecte francès Jean Claude Nicolas Forestier, conservador del Bois de Boulogne, va fer l’any 1921 prop d’una pedrera de Montjuïc. «Bon lloc per a un teatre grec», va deixar anar en veure l’emplaçament. Anys més tard, set en concret, la seva observació es materialitzava en pedra i es feia realitat.
El projecte de construir aquest equipament, batejat primer com a Teatre de la Naturalesa i després com a Teatre Romà, noms que no van acabar de fer fortuna, va ser encarregat a Ramon Reventós i Ferrerons i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Reventós, autor entre molts altres projectes de les dues torres venecianes de l’avinguda Maria Cristina, va dissenyar un teatre de traçat precís. Un teatre que es va conjugar amb l’ornamentació i l’enjardinament d’un voltant esquerp. El jardí és obra de Forestier. El seu col·laborador va ser Rubió i Tudurí, el gran impulsor de la jardineria i la utilització dels espais verds a Catalunya. El conjunt va completar-se amb el Pavelló de la Música, obra del mateix Reventós, espai que actualment ocupa el restaurant del Grec.
«Bellesa, bondat i salut»: amb aquest lema, de Forestier,es va dissenyar el jardí del teatre. El conjunt arquitectònic, segons deia el Diario Oficial de la Exposición, va ser «una labor silente, modesta y magistral». «Reventós no sólo ha rehabilitado un rincón del viejo Montjuich sino que, con gusto depurado, tacto exquisito y visión profética, ofrenda a Barcelona un singular palenque, un templo de arte [...]»
El Teatre Grec va alçar el teló amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929, mostra que va comportar la urbanització de la muntanya de Montjuïc. La inauguració del teatre, amb una capacitat aproximada per a 1.894 persones repartides per un hemicicle de 460 metres quadrats, va passar, però, desapercebuda comparada amb l’aclaparador èxit que van tenir el Poble Espanyol i la Font Màgica projectada per Carles Buïgas. A l’escenari, de 12 metres de llarg per 8 d’ample, hi havia un templet de pedra, avui desaparegut, que servia per fer l’entrada i la sortida dels actors durant l’obra.
El primer artista que va pujar a l’escenari del Teatre Grec va ser una dona,Josefina Tàpies. Va sortir a escena la tarda del 27 de juny de 1929, amb un recull de poemes. Davant seu, com a públic, els congressistes que havien arribat a Barcelona per prendre part en el III Congrés Mundial de Teatre, organitzat per l’Institut del Teatre.El programa d’aquell llunyà 1929, el primer any de vida del teatre, no va ser gaire extens.Ni extens ni gaire artístic. El cartell va completar-se al mes de setembre amb tres funcions del mim-drama Demèter, una coreografia d’Àurea de Sarrà i una festa infantil organitzada al mes de novembre i amb la qual la ciutat celebrava la Diada del Mutualista. Fins a l’any 1932 no es va poder veure el primer espectacle important, segons les ressenyes de l’època.Aquell any,Margarida Xirgu va presentar una versió, en castellà, d’Electra.
Entre el 1929 i el 1936, any en què es va tancar a causa de la guerra civil, el Teatre Grec va funcionar un total de... quinze dies. Aquesta xifra, que resulta del tot sorprenent, s’ha de llegir en clau històrica i contextualitzar-la.Aquella va ser una època de gran inestabilitat política i crisi econòmica. Una situació que va fer que aquesta inactivitat durés fins a l’any 1952; és a dir, setze anys després de l’última utilització i al cap de vint-i-tres d’haver-se construït. L’actriu Mercedes de la Aldea, la que es va conèixer com la primera gran amant d’aquest teatre, va estrenar el 1952, amb la col·laboració de Juan-Germán Schroeder, un Edipo rey. Aquesta estrena, el 6 de juliol,és considerada l’espectacle inaugural del Teatre Grec.
Des de llavors, al llarg de la segona meitat del segle XX, a l’escenari de Montjuïc han actuat figures encara per descobrir, com Núria Espert i Adolfo Marsillach; s’hi van viure diades històriques, com la primera representació en català, un Juli Cèsar que va arribar el 1957 dirigit per Esteve Polls; i s’hi van celebrar els Festivales de España,patrocinats per la cultura franquista.
L’any 1969, després d’haver-s’hi representat 136 espectacles des del 1952–espectacles de teatre, sarsueles, concerts, dansa, balls folklòrics, òperes i operetes–, el Grec tornava a tancar les portes, que es van reobrir tres anys més tard. Els motius van ser una tímida, però efectiva, campanya de premsa i la pressió, també tímida però efectiva, d’un sector de la professió. Premsa i professió van fer que l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, es comprometés a restaurar un deteriorat teatre i a donar-li una certa programació regular. Va arribar, llavors, el trienni 1973-1975, en què l’empresa Basoli –Maria Lluïsa Oliveda i Ramir Bascompte– es van fer càrrec de la programació del Grec. Va ser el primer i últim cop que la gestió privada es feia càrrec del teatre. En total, Basoli va programar trenta muntatges. Uns espectacles amb els quals ja es dibuixava el model de programació que ha arribat fins als nostres dies: alternar els espectacles de teatre, la música i la dansa.
Després de l’experiència privada va aterrar a Montjuïc l’Assemblea d’Actors i Directors i la gestió col·lectiva, que es va fer càrrec de la programació del 1976. El Teatre va acollir –de fet, va ser el centre i d’on va prendre el nom– els dos primers festivals Grecs. L’any 1978, el teatre va tornar a tancar. Només un any, però, perquè amb l’arribada del primer Ajuntament democràtic, la història del Teatre Grec ha estat la història del Festival d’estiu de Barcelona, plenament consolidat vint-i-cinc fructífers anys després.
Els Grecs que van néixer l’any 1979, Joan-Anton Benach
L'inici del Grec
Organitzar un Grec en menys de cinc setmanes: no crec que a hores d’ara poguéssim trobar en la professió teatral i en l’administració pública gestors disposats a una insensatesa semblant. Per sort, cal afegir. En circumstàncies normals, la improvisació acostuma a ser una mala consellera. La «insensatesa» es produïa l’any 1979, quan el Grec, més que res, va ser fruit d’un rampell. Les primeres eleccions municipals de la democràcia s’havien celebrat el 3 d’abril, però la necessitat d’articular el nou consistori d’acord amb l’anomenat Pacte de Progrés, que exigia consensuar el repartiment d’àrees de gestió i també el nomenament de delegats de serveis, no va permetre que les primeres actuacions de govern es poguessin dur a terme abans del final de maig. Normalment, els Grecs començaven al juny o, a tot estirar, la primera quinzena de juliol. El del 1977 havia estat molt matiner: s’havia inaugurat el 3 de juny i, el del 76, el que va marcar una fita històrica, irrepetible, per al teatre català, l’1 de juliol, amb aquelles 7 Hores de Rock que anunciaven la gran celebració autogestionària.
El calendari polític del 1979 legitimava perfectament la renúncia a qualsevol temporada d’estiu, sobretot si s’adquiria el compromís d’estudiar un model de festival per implantar-lo a partir del 1980. Què hauria passat, doncs, si no s’hagués fet el Grec 79? De ben segur que no res. Ni una queixa. Ni una protesta.
El 1978 no n’hi havia hagut, de Grec, i això afegia, encara més, noves dificultats a l’hora d’iniciar a corre-cuita la temporada estiuenca del 1979. Com que s’actuava amb un pressupost prorrogat, la partida corresponent al Grec era inexistent i, a més a més, el recinte de Montjuïc i les seves instal·lacions es trobaven en una situació d’abandó, lamentable.Malgrat tot, els qui ens estrenàvem com a responsables de la política cultural de l’Ajuntament no hauríem sabut com resignar-nos a un segon any consecutiu sense una temporada estiuenca de teatre i música. El rampell, tot seguit de produir-se, va ser irreversible. La decisió s’havia pres: hi hauria un Grec 79.
Val a dir que el fet que es commemorés aquell any el cinquantenari del teatre de Montjuïc, inaugurat en el marc de l’Exposició del 1929, no va tenir cap mena d’incidència en aquella decisió. El que sí que en va tenir, en canvi, va ser el fet que dos periodistes es trobessin al capdavant de la regidoria i de la delegació de serveis de Cultura. Tant el regidor Rafael Pradas com jo mateix havíem seguit, a El Correo Catalán i des de primera línia, les lluites i les reivindicacions de la professió teatral a partir del 1968. El Correo, juntament amb Tele/eXprés, eren els diaris que informaven amb més regularitat i amplitud de l’agitació que es vivia en el sector, des de l’operació més simbòlica que no pas efectiva que va significar Off-Barcelona, passant per totes les tensions que va suscitar la creació i el funcionament d’aquella criatura tan estranya que va ser el Teatre Nacional de Barcelona i la vaga del 1975, preludi del moviment assembleari de l’any següent.
Hi havia, doncs, a la regidoria de Cultura, una sensibilització especial envers les demandes de la professió teatral, alhora que es coneixien prou bé les connotacions de la simple paraula Grec, per a alguns, encara, un mot de guerra. Tot i la crisi de l’Assemblea d’Actors i Directors, no es consideraven pas caducats els plantejaments que s’havien elaborat per a una alternativa del teatre a Catalunya, i la nostàlgia del 1976 pessigava el cor dels qui havien esmerçat més energies en la lluita unitària del sector. Tanmateix, però, la història era la que era, i la resurrecció dels morts no entrava en el programa del nou ajuntament democràtic, encara que volgués posar el màxim entusiasme en la seva gestió.
De tota manera, sembla clar que quan des de l’Àrea de Cultura, governada pel PSUC, vam comunicar a l’equip de govern la imminent posada en marxa del Grec, la imatge d’aquella temporada del 1976, de ressons gairebé màgics per a alguns regidors no gaire documentats, va afavorir el suport tàcit de l’«operació llampec» que es pretenia. Activista i legalista alhora, el primer ajuntament democràtic animava les iniciatives que es poguessin prendre des de les diverses àrees, però intentava carregar-se de raó per tal que no vulneressin una normativa amb la qual no s’estava gens familiaritzat. Recordo, per exemple, la irritació que suscitava en els qui lluitàvem cada dia contra rellotge la demanda reiterada dels òrgans centrals en el sentit de concretar una programació que havia de ser aprovada pel plenari municipal quan tot plegat amb prou feines podia estar embastat i subjecte a una fràgil provisionalitat. De fet, quan el programa del Grec 79 va estar enllestit, només una alcaldada imperdonable n’hauria pogut modificar una coma. Anàvem amb peus de plom, però trepitjant la política dels fets consumats.
Li havia de costar anys i panys, a l’Ajuntament, convèncer-se que només a través d’un institut o un organisme similar els afers culturals es podrien gestionar amb l’autonomia imprescindible. Aleshores, moltes activitats s’havien de fer contra corrent o, dit sense eufemismes, contra la pròpia maquinària municipal. Poques vegades tants bastons haurien volgut travar tantes rodes. No va ser fàcil, en alguns casos, entrar en la lògica democràtica que havia de capgirar usos i costums. Abans dels anys setanta, i durant una llarga etapa, les temporades del Grec s’havien fet per concurs públic, i s’adjudicaven a qui oferia una programació més lluïda amb el pressupost mínim que garantia l’Ajuntament. Alguns anys, s’havien establert acords amb Festivales de España. Després de tres anys d’inactivitat –des del 1970 fins al 1972–, les tres temporades següents les va gestionar María Luisa Oliveda, que va establir els primers contactes amb grups independents i va oferir al llarg de deu funcions una reposició memorable de Ronda de mort a Sinera per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) que dirigia Ricard Salvat. En qualsevol cas, l’Ajuntament mai no s’implicava en les temporades d’estiu ni esmerçava un duro a fer-ne publicitat. I trencar aquella inèrcia representava entrar en un joc de ficcions que no podia ser més rocambolesc.
Com era obvi, l’Ajuntament podia utilitzar un recinte del qual tenia la propietat, però per fer-ho calia que contractés l’artista o els artistes que hi havien d’actuar i, si l’acte, la representació o el concert era de pagament, intervenir la taquilla per rescabalar-se de les despeses.Naturalment, sense una sola pesseta per contractar ningú, havíem de fer veure que el Grec i altres recintes municipals «se cedien» a grups de teatre i música als quals es dispensava per decret de pagar el cànon preceptiu. Per aconseguir la tranquil·litat d’esperit dels serveis jurídics de la casa, l’Àrea de Cultura havia de quedar com la bona samaritana que ajudava els pobres còmics desvalguts, sense que calgués fer esment que hi havia una taquilla oberta, la recaptació de la qual, evidentment, anava a parar als artistes actuants. Amb uns preus polítics pactats en cada cas, no crec que mai el que va cobrar finalment la companyia o els artistes actuants fos equivalent o superior al caixet que tenien estipulat o a allò que raonablement els hauria correspost. També és veritat, però, que només amb l’ocupació d’un 33 per cent de la capacitat de l’amfiteatre de Montjuïc –uns 750 espectadors– molts grups aconseguien una audiència extraordinària en comparació amb les seves activitats habituals.
Sigui com vulgui, amb unes condicions tan dures ja es comprèn que, encara que hi hagués hagut temps de preparar-les adequadament, l’estrena de produccions pensades expressament per al Grec era del tot impossible. El Grec 79 es va inaugurar el 9 de juliol amb Antígona de Salvador Espriu, en la versió que n’havia fet el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta sota la direcció de Josep M. Segarra i Josep Montanyès. Es tractava, evidentment, d’una reposició, però la resposta del públic, molt més favorable del que espodia esperar de la publicitat miserable que va tenir l’espectacle, feia evidents les ganes de participar en la temporada estiuenca que tenien uns sectors del públic local. Tanmateix, l’Antígona d’Espriu venia d’un espai marginal, és a dir, d’un centre de barri que tenia una clientela limitada i, tot i les clarianes que hi va haver a les grades de l’amfiteatre de Montjuïc, en dues sessions el muntatge de Segarra i Montanyès el va poder veure força més gent que el que l’havia vist a Horta en règim de temporada normal. Per a altres reposicions no calia, en canvi, buscar justificacions d’aquesta mena. El Grec 79 va servir per revalidar, entre altres, els èxits d’Antaviana de Pere Calders, amb Dagoll Dagom; el de Sol solet de Comediants; el de M 7 Catalònia d’Els Joglars; el del Hamlet en la versió de Terenci Moix, etc. Tothom era feliç de poder veure o de tornar a veure aquells espectacles, i fins algú va dir que un Grec amb reposicions era el millor que es podia fer.
Garantir la continuïtat
La voluntat municipal d’assumir directament l’organització de la temporada del Grec i de fer-ho amb una vocació de continuïtat no s’havia produït fins aquell any 1979. Vet aquí la novetat més significativa d’una manifestació que es plantejava amb una total complicitat amb la professió teatral i vacunada contra tota possible crisi de subsistència. Enfront de decisions aleatòries que havien mantingut la possibilitat d’usar el recinte de Montjuïc en un estat d’incertesa permanent, s’intentava instaurar l’«obligació» d’organitzar un festival d’estiu cada any. I en això es pot dir que els primers Grecs de la democràcia van reeixir plenament. D’aleshores ençà, en efecte, ningú no s’ha qüestionat la «necessitat» d’aquesta celebració estiuenca. Una altra cosa és que, entre tots plegats, hàgim encertat un model de temporada que s’adeqüi a aquella quota d’excepcionalitat que pertoca a una manifestació que des de fa uns anys s’anomena Festival de Barcelona.
Val a dir que la qüestió del «model» es va plantejar des del primer moment, i que des del primer moment... va quedar sobre la taula. D’una banda, l’organització vertiginosa del Grec 79 donava uns marges de maniobra pràcticament nuls a l’hora d’imaginar quines produccions i quins gèneres podia acollir aquell primer programa. De l’altra, a més d’habilitar mínimament l’amfiteatre de Montjuïc, tampoc no hi havia capacitat per adequar nous recintes i estendre la campanya a altres punts de la ciutat, com s’intuïa que havia de passar en el futur. Si no es volia lliurar el Grec a programadors privats, si era impossible cap política de contractacions, el més plausible era fer pública una convocatòria en la qual es convidés tots els grups i totes les companyies del país a presentar-hi propostes d’espectacles susceptibles de mostrar-se en un teatre a l’aire lliure, amb una capacitat aleshores que no hi havia seients individuals de més de dues mil cinc-centes places.
Un apunt, només, relatiu a l’espai escènic. És evident que aquest concepte planteja una qüestió fonamental a l’hora de pensar en produccions «fetes a mida», però en tractar-se de reposar espectacles originàriament ajustats a escenaris i locals molt més reduïts, el Grec 79 va apostar per més d’una novetat significativa i va esborrar alguns prejudicis. Era fàcil de preveure, per exemple, que Comediants, el grup que s’ha mostrat tan imaginatiu en tractar el problema del «territori» teatral, podia fer del Grec de Montjuïc un excel·lent espai d’animació, com així va ser. Però és que també va funcionar un producte com Antaviana, del qual tothom havia elogiat la seva «poètica íntima», la focalització d’unes accions que semblava que reclamaven l’amuntegament de personatges, mobiliari i objectes. I bé: el Grec va aportar una visió nova i seductora de la meravella que Dagoll Dagom havia aconseguit amb textos de Pere Calders, i, en aquest cas, l’espai escènic es podia veure com una gran plaça deserta al mig de la qual s’hagués plantat una capsa de sorpreses i de suggestions impensades. Així doncs, «sense» l’escalfor de les quatre parets l’espectacle funcionava perfectament. S’imposava, per tant, la necessitat de relativitzar plantejaments massa axiomàtics i de situar-nos, en aquest sentit, una mica més a prop de les teories de Brook del que havíem estat.
Érem a la convocatòria que es va fer per recaptar iniciatives que poguessin nodrir la programació d’aquell estiu del 1979. Tot seguit de fer-se pública i de començar a rebre les primeres propostes, es va crear una comissió assessora constituïda per professionals de la informació i de la docència i la pràctica teatrals amb la missió de seleccionar-ne les més idònies i de disposar d’un gruix de possibilitats per bastir un programa prou interessant i variat. Val a dir que articular un equip d’assessors no era, en aquest cas, una fórmula convencional per cobrir l’expedient i atenuar els recels que podia suscitar una actuació política personal, més o menys arbitrària. Davant d’una allau de dossiers inesperada, la comissió va treballar de valent i, tot i el seu caràcter assessor, no executiu, mai cap espectacle desaconsellat no es va tenir en compte, ni mai no se li va atribuir cap errada de programació. La comissió no servia per transferir responsabilitats, que en tot moment assumia la regidoria, com tampoc no servia per limitar la iniciativa que es pogués prendre sobretot i a partir del 1980 pel que fa a la contractació de companyies i artistes estrangers.
Els quatre Grecs (1979-1982) que va assumir el primer ajuntament democràtic i, en part, un cinquè (1983) que es va deixar amb la programació tancada van tenir, doncs, aquesta estructura: una direcció general a càrrec de la regidoria i la delegació de serveis de Cultura, una gerència tècnica que va exercir amb una gran eficàcia Biel Moll i una comissió d’entre vuit i deu experts que assessorava sobre les propostes de grups i companyies locals. Hi va haver, evidentment, molts espectacles induïts des de la direcció i la gerència, com les òperes El barber de Sevilla (1981), Madame Butterfly (1982) i L’elisir d’amore (1983), amb direcció escènica de Mario Gas; hi va haver una implicació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona i de la Banda Municipal en els continguts musicals de la temporada i en els concerts de la plaça del Rei; hi va haver, a la fi, una assistència tècnica i una col·laboració estreta amb agents i promotors per garantir una presència internacional de qualitat, des de Dario Fo i Ferruccio Soleri fins al Living, passant per Lindsay Kemp, Sankai Juku, el Centre Dramatique de La Courneuve, el Teatre Grec de Siracusa o el London Opera Ensemble. Per damunt de tot, però, aquells Grecs es van voler distingir per una actitud i una voluntat participatives, per una recerca de complicitats amb els actors, directors i grups de Catalunya, perquè enteníem que era la manera més coherent d’actuar des d’un Ajuntament amb una majoria de progrés, la gestió del qual, en aquesta matèria, havia d’estar ben allunyada de la política de festes i passatemps pensada, senzillament, per entretenir la parròquia. Sense abdicar de cap responsabilitat, s’intentava una gestió oberta als professionals del sector, tant, insisteixo, per coherència i convicció, com per respecte a l’herència d’aquell Grec 76, sense el qual, probablement, la història del teatre local no hauria estat la mateixa.
Barcelona no tanca a l’estiu
D’aquell primer Grec i dels que van venir, no en dèiem «festivals». Parlàvem de cicle, de temporada, de campanya o... no parlàvem de res. De fet, el Grec era una peça d’una oferta global que en cada moment se suposava que havia de tenir el seu propi perfil. Pensàvem que el Grec podia durar tot l’estiu perquè no crèiem, amb un excés, potser, d’ingenuïtat, que Barcelona hagués de tancar de juliol a setembre. En aquells anys no hi havia la pressió turística que s’ha enregistrat a partir del 1993. En qualsevol cas, ens preguntàvem per què la població autòctona no podia tenir al llarg de tot l’estiu una oferta cultural que garantís un oci de qualitat. El debat sobre si Barcelona ha de tancar o no ha de tancar durant les setmanes de més calor em fa l’efecte que mai no s’ha fet seriosament. Sembla, més aviat, que a l’agost Barcelona s’acontenta de «ser-hi», sense que li calgui pensar de «fer», i que amb els atractius turístics n’hi ha prou i de sobra per convertir- la en una ciutat prou viva malgrat que l’oferta cultural sigui inexistent.
De l’1 al 6 de setembre de 1976, el Ballet Nacional de Cuba va tancar el Grec 76, que havia començat el primer de juliol. El del 77 va durar fins al 14 d’agost. Seguint aquesta mateixa tendència, les temporades del 1979 al 1983 arribaven de vegades fins als primers dies de setembre, un costum que es va perdre progressivament després del 1986. És important remarcar que, a partir del 1979, ja no era la professió teatral la que intentava aprofitar els espais que tenia a la seva disposició, sinó el mateix Ajuntament qui propugnava tenir «la ciutat oberta» a l’agost. En aquest sentit, va ser simptomàtica l’exposició sobre Nonell que es va fer al Palau de la Virreina a l’estiu del 1981, com a inauguració del cicle dedicat al modernisme. La mostra es va obrir el 16 de juny i es va clausurar el 31 d’agost, no sense escoltar moltes queixes dels qui esperaven veure-la al setembre, en tornar de les vacances. L’exposició sobre Nonell va servir per «fer pedagogia » en el sentit de voler tenir una ciutat culturalment viva a l’estiu, amb una oferta específica no lligada necessàriament al concepte d’ocis «a la fresca».
Tanmateix, aquells primers Grecs municipals es volien inscriure en un continuum d’animació cultural, per bé que amb una fesomia ben definida. Buscàvem «el lloc escènic » amb aquella mirada transformadora que havia reclamat Jean Vilar. El cèlebre «model » que es va intentar imposar era un cicle estiuenc que, per començar, i a més de la instal·lació estrella de Montjuïc, volia ocupar diversos recintes de Ciutat Vella (la plaça del Rei, el recinte de l’Hospital de la Santa Creu, la Casa de la Caritat, etc.), amb una presència de companyies i grups internacionals de primera categoria i que abastava els gèneres espectaculars del teatre i la dansa, i diverses manifestacions musicals: concerts de l’Orquestra i la Banda, cançó, música coral, etc. Fins i tot el cinema hi va tenir cabuda, amb un programa de projeccions antigues il·lustrades musicalment, que es va fer als jardins de l’Hospital. De tot plegat, no se’n deia «festival» perquè enteníem que el concepte havia de tenir com passa amb l’incombustible festival de París un entorn molt més favorable a la tardor.
Després d’una lleugera pausa durant les tres primeres setmanes de setembre, pensàvem que la Mercè podia ser el pòrtic magnífic d’un gran «festival de tardor», també de caràcter pluridisciplinari, al qual es podrien afegir els teatres de la ciutat, amb una programació coordinada que donés a la rentrée barcelonina una brillantor i un nervi excepcionals. En alguns dels projectes que es van elaborar sota aquesta direcció, es proposava dissenyar i integrar en la mateixa manifestació un capítol potent destinat a les arts plàstiques, que s’afegirien d’aquesta manera a la gran celebració tardoral.
L’organització del Memorial Xavier Regàs, la primera convocatòria del qual va tenir lloc l’any 1981, anava en aquesta direcció. Els qui recordàvem els Cicles de Teatre Llatí, fets en circumstàncies molt menys propícies, teníem raons per confiar en l’èxit d’un Festival de Tardor una idea, finalment, frustrada encara que impliqués repensar un Grec menys esponerós i amb una presència de figures i noms internacionals més limitada.
Amb un pressupost que va anar de menys de deu milions el 1979 a una mica més de vint el 1982, els Grecs d’aquells anys haurien estat impensables sense una col·laboració estreta i entusiasta de la professió teatral. Sense mitjans publicitaris adequats, «l’arrelament a la trama de la vida social» que demana el prestigiós sociòleg teatral Jean Duvignaud només es podia aconseguir per mitjà del sector directament implicat. Pràcticament, aquest era l’únic suport que vam tenir.
Tanmateix, però, la nul·la aportació de la Generalitat a les temporades d’estiu una de les anomalies més escandaloses de la política cultural dels darrers vint anys semblava que es podia corregir a partir del 1982. Cal recordar que el 15 de desembre d’aquell any es van signar uns acords de col·laboració entre Pasqual Maragall, aleshores alcalde en funcions, i el conseller de Cultura, Max Cahner, en els quals s’especificava, entre altres coses, que la Generalitat subvencionaria diverses accions teatrals promogudes per l’Ajuntament, entre les quals hi havia el Memorial Xavier Regàs i el Grec. En certa manera, es tractava d’un desgreuge. Mesos enrere, gràcies a una negociació amb l’Acadèmia de Ciències i l’empresa d’Alfredo Matas, arrendatària del Poliorama, que aleshores funcionava com a cinema, havíem aconseguit rescatar per al teatre l’històric recinte de la Rambla, seu de l’antic Teatre Català de la Comèdia. A punt de tancar-se el corresponent conveni, hi va haver una interferència de la Conselleria de Cultura per tal que el local passés a la Generalitat amb unes condicions amb les quals des de l’Ajuntament no podíem competir. Després d’una breu etapa durant la qual es va fer una programació compartida que no va funcionar gaire bé, el local, en efecte, va ser gestionat per la Generalitat. Secretament, l’«operació Flotats» ja estava en marxa, i d’aquells acords només conserven la memòria les hemeroteques, aquests cementiris on alguns cadàvers s’entesten a avergonyir-nos.
Joan-Anton Benach, setembre de 2001
Un hàbit cultural de l’estiu a la ciutat, Gonzalo Pérez de Olaguer.
El Festival d'estiu de Barcelona
Al llarg de l’últim quart de segle (del 1976 al 2001), allò que tots coneixem amb el nom del Grec, és a dir, el Festival d’estiu de Barcelona, s’ha convertit en un hàbit cultural de la ciutat. Nascut de l’esclat democràtic i l’esperit autogestionari de la professió teatral i sota el lema «Per un teatre al servei del poble»; acceptat, impulsat i organitzat dos anys més tard per l’Ajuntament de Barcelona, el festival Grec ha fet història a través d’una evolució progressiva, llarga i complexa. Una història durant la qual el Grec s’ha fet gran i s’ha definit a partir de múltiples canvis, culturals, sociològics i polítics, i, que en tot cas, constitueix un capítol important, imprescindible, en la història cultural recent de la ciutat.
Fer un balanç, ni que sigui a grans trets, de la programació de teatre i dansa que el Grec ha presentat a Barcelona aquest quart de segle és una feina que, a més de difícil, ha de ser òbviament subjectiva. Com es pot mesurar la programació mitjana d’aquests vint-i-cinc anys de Festival Grec? A partir de quins paràmetres es traça la línia divisòria entre allò que és «bo» i allò que és «dolent», entre «això sí» i «això no»? Quins són els espectacles o els noms propis que queden per al record, tenint en compte que el record és una cosa sempre personal? S’han vist al Grec autèntics despropòsits? I també: ha consolidat el Festival Grec un model gràcies a la seva programació? Cadascú té, com és lògic, respostes diferents.
Després d’assumir l’Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona (AAD) la programació del Teatre Grec dels anys 1976 i 1977, el festival ha estat dirigit per vuit altres equips: del 1979 al 1983, per la mateixa Regidoria de Cultura (Rafael Pradas, regidor; Joan-Anton Benach, delegat de Cultura; Biel Moll, responsable de la gerència tècnica del festival); el 1984 i el 1985, per Joan Maria Gual i Josep Anton Codina; el 1986 i el 1987, per Marta Tatjer; del 1988 al 1995, per Elena Posa; del 1996 al 1999, per Xavier Albertí; i des de l’any 2000, per Borja Sitjà. En tot aquest temps el nombre d’espectadors, el de grups i companyies, i el d’espais utilitzats ha canviat, generalment a l’alça, encara que no sempre i en tots els casos; en més d’un tema s’ha reajustat a la baixa, en benefici de la bona salut del mateix festival.
Una mirada a la programació permet enumerar una sèrie de noms propis estrangers que donen qualitat i brillantor al festival, contemplat en conjunt. Per exemple: Lindsay Kemp, Dario Fo, Robert Wilson, Peter Brook, María Casares, Vittorio Gassman, Antoine Vitez, Jérôme Savary, Jeanne Moreau, Merce Cunningham, Marta Graham, Víctor García i Jorge Lavelli, Robert Lepage, Ferruccio Soleri; i les companyies: Bread and Puppet, Royal de Luxe, Piccolo Teatro de Milano, Théâtre de la Complicité, Grand Magic Circus, Pilobolus Dance Theatre, etc. L’increment progressiu del pressupost, sempre a càrrec de l’Ajuntament el model de festival, que des de fa uns anys passa per la integració del teatre privat; i la incorporació de nous espais són elements que, al seu torn, han determinat un tipus de programació.
Més que no pas fer un recorregut detallat per la programació de tots aquests anys, el meu objectiu és assenyalar alguns dels moments més significatius del festival. De segur que cada un dels espectadors que han seguit el Grec té els seus propis records i les seves pròpies nits per al record. Vet aquí els meus, cenyits a les disciplines del teatre i la dansa.
L’inici autogestionari
L’explosió del Grec 76 («un teatre al servei del poble»), un festival per moltes raons històric i irrepetible, la va assumir la Comissió Gestora i Executiva (Mario Gas, Josep Maria Loperena, Carlos Lucena, Jaume Nadal, Roger Ruiz, Ricard Salvat i Josep Torrens), que era la que presentava el programa oficial. La programació responia a un nou sentir de la professió, aglutinada majoritàriament al voltant de l’Assemblea d’Actors i Directors (AAD), que s’acabava de crear feia poc.
El 14 de juliol es va obrir el Grec 76 amb les 7 Hores de Rock, un Grec ple de professionals compromesos. Teatre, música i dansa compartien l’escenari del teatre Grec de Montjuïc. Cinc produccions de la mateixa AAD: Tirant lo Blanc (adaptació de Maria Aurèlia Capmany), Roses roges per a mi, de Sean O’Casey, El bon samarità, de Joan Abellan, Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, de José María Rodríguez Méndez, i Faixes, turbants i barretines, de Xavier Fàbregas. Eren espectacles muntats per diversos directors, una fórmula inusual utilitzada per donar cabuda a més professionals.
Al costat d’aquestes obres es van programar recitals de Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Lluís Llach i Manuel Gerena, entre d’altres. Comediants i el seu Plou i fa sol, i la companyia de Núria Espert amb el muntatge de Víctor García de Divinas palabras, de Valle-Inclán, van ser també en el programa d’aquest Grec singular. Hi ha una dada significativa. En el Grec 76 ja van figurar una sèrie de noms d’actors, directors i escenògrafs que van formar part de la cultura teatral del país durant la transició i la democràcia. Com els de Vicky Peña, Rosa M. Sardà, Imma Colomer, Joan Ollé, Nadala Batiste, Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Enric Majó, Rosa Novell, Juanjo Puigcorbé o Xus Estruch; i els de Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, Joan Lluís Bozzo, Pere Planella o Josep Montanyès.
L’any següent les coses van canviar. Escindida l’AAD en un segon col·lectiu (l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle), es va perdre el caràcter unitari del Grec 76, la resposta del públic va ser diferent i es va entrar en una crisi. Aquest Grec del 1977 va portar a Barcelona la companyia Bread and Puppet Theatre, que durant molts anys ha estat un referent mític. I dos títols que van aglutinar llavors un bon nombre de professionals catalans: Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, amb Montse Guallar i Alfred Lucchetti entre d’altres, dirigida per Ricard Salvat amb la seva Companyia Adrià Gual, i Home amb blues, un muntatge de Josep Montanyès basat en diversos poetes catalans. Un Grec que es va obrir en temps de campanya electoral i es tancava amb el primer govern democràtic dels últims quaranta anys.
El Grec Municipal
El Grec 78 no va alçar el teló. La Barcelona teatral vivia un cert desencant i força dubtes. Ni l’AAD ni l’ADTE tenien llavors el suficient impuls per tirar endavant un nou Grec. La situació política era incerta, amb un govern central democràtic i un ajuntament residual de l’antic règim. Les eleccions municipals de l’abril del 1979 van possibilitar el primer ajuntament democràtic des de la guerra civil. I a pesar de la urgència de temps, però amb l’impuls principal de Joan-Anton Benach, la Regidoria de Cultura va aconseguir celebrar el Grec, que, al seu torn, va commemorar els cinquanta anys de la inauguració del Teatre Grec de Montjuïc.
Més enllà del que va ser el primer Festival Grec directament gestionat per l’Ajuntament un fet que es manté fins ara, la programació (la va obrir el 9 de juliol Antígona d’Espriu dirigida per Montanyès-Segarra, amb el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta) va deixar muntatges significatius. Enric Majó i Montserrat Salvador van encapçalar el repartiment de La tràgica història de Hamlet, de Shakespeare, dirigida per Pere Planella en una versió de Terenci Moix pel Teatre Itinerant Català. Aquell va ser el Grec en què Núria Espert i Rafael Alberti van omplir l’aire de poemes de J. V. vFoix, Espriu, García Lorca i Blas de Otero, entre altres. I el que va deixar tres estrenes històriques: Antaviana, de Pere Calders, en un emocionant espectacle de Dagoll Dagom; M-7 Catalònia, espectacle d’Els Joglars creat per Albert Boadella a l’exili, després dels successos provocats per La torna; i Sol solet, un espectacle emblemàtic de Comediants.
La consolidació dels vuitanta
La dècada dels vuitanta va oferir un festival que caminava cap a la consolidació, amb lògiques fluctuacions, pel qual van passar quatre equips directius. Al llarg d’aquesta dècada s’hi van incorporar nous espais (alguns de manera esporàdica) i es van incrementar la presència estrangera i el nombre d’espectadors. El 1980 s’hi va incorporar la plaça del Rei, avui un espai tan identificador del festival com el mateix Teatre Grec. El Grec 80, que va superar la cinquantena d’espectacles, va viure una nit inoblidable amb la presència de Dario Fo (Misterio bufo); un sol actor amb capacitat sobrada per omplir aquell enorme escenari i enlluernar els espectadors que s’embotien a les grades de Montjuïc. També aquell any es va obrir una àrea nova en el festival: el teatre infantil.
El Grec 81 el va inaugurar una magnífica representació de La bella Helena, una producció del Teatre Lliure en clau d’opereta, dirigida per Pere Planella i protagonitzada per Anna Lizaran. Núria Espert va tornar a encarnar Medea al Grec de Montjuïc, i Ricard Salvat va firmar la direcció d’El Príncep d’Homburg, de Von Kleist, un muntatge que va ser molt discutit. Més de seixanta espectacles es van programar en aquell Grec 81, que va comptar amb la Casa de la Caritat com a nou espai per a representacions de format mitjà, espai a l’aire lliure situat al pati del que avui és el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), allunyat de sorolls, tranquil.
El Grec 82 va concretar algunes xifres significatives, que parlen d’una línia de creixement. Es va arribar als setanta-nou espectacles de teatre, dansa i música (les Serenates d’Estiu, un dels seus atractius); es van utilitzar cinc espais per a representacions (el Turó Parc solament ho va ser aquell any i el següent); el pressupost, que el 1979 va ser de 10 milions de pessetes, va arribar als 50 milions. La programació teatral va oferir diverses nits singulars. Ferruccio Soleri va protagonitzar una grandíssima representació d’Arlecchino e gli altri, un divertit i commovedor recorregut per la Commedia dell’Arte. El Teatre Grec, ple i dempeus, el va aclamar durant molts minuts, com havia fet a l’estiu del 1980 amb Dario Fo.
També es recorda la magnífica representació de Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, recreada per Lindsay Kemp. Les hemeroteques són testimoni de la forta polèmica suscitada aquell any entre el director grec Stavros Doufexis i l’actor José Luis Gómez, amb motiu de l’estrena al Teatre Grec d’El mito de Edipo rey, muntatge dirigit i protagonitzat, respectivament, per l’un i l’altre. Controvèrsies que també van crear les versions de Damià Barbany del Cyrano de Bergerac (Joan Borràs i Sílvia Munt) i d’Ángel Alonso de Woyzeck.
El Grec 83 va ser l’últim que va programar directament la Regidoria de Cultura (Pradas i Benach), però es va inaugurar amb un nou equip municipal a l’Ajuntament, sortit de les noves eleccions d’aquell any que van portar Maria Aurèlia Capmany al capdavant del departament. El nombre d’espectacles exhibits es va situar a la frontera dels cinquanta (sense comptar-hi les Serenates d’Estiu). Poden detectar-se majoritàriament aquestes pautes: espectacles de diferents gèneres al Teatre Grec, teatre de format més reduït a la Casa de la Caritat, recitals de música d’autor a la plaça del Rei, música clàssica als Jardins de l’Hospital. Una distribució que es va modificar més endavant.
Mario Gas va obrir el Grec 83 dirigint la seva versió de l’òpera de Donizetti L’elisir d’amore, i va traslladar l’acció del començament del segle XIX a la Itàlia de Mussolini. Aquest Grec va oferir tres espectacles que mereixen recordar-se: el muntatge d’Emilio Hernández de María Estuardo, de Schiller, amb un gran duel interpretatiu entre Magüi Mira i Mercedes Sampietro; L’héroe, de Rusiñol, dirigit per Fabià Puigserver, amb Lluís Homar i Emma Vilarasau; i l’estrena de Glups!, un musical de Dagoll Dagom tan divertit com crític. A l’àrea de la dansa van destacar el Ballet Gulbenkian i la magnífica José Limon Dance Company.
La perla de la programació del Grec 84, primer dels dos que van dirigir Joan Maria Gual i Josep Anton Codina, va ser la presència de Vittorio Gassman, que va portar a l’amfiteatre de Montjuïc Non essere, not to be. Un formidable espectacle unipersonal , amb textos de Kafka, Pirandello i Sartre. Entre les nits per al record d’aquest Grec esmentaria aquestes dues: la del Gran Magic Circus de Jérôme Savary (Bye-bye-showbizz), i la de Zitzània Teatre, que va portar al Teatre Grec un revisat muntatge de L’auca del senyor Esteve, de Rusiñol, dirigit per Pere Planella, amb un repartiment on destacaven Joaquim Cardona, Pau Garsaball, Rafael Anglada i Joan Miralles, tots ells avui desapareguts. L’Off Grec és una manifestació que ha aparegut en comptagotes en la història del festival. En l’edició del 1984 hi era, i molts recorden el treball d’un aleshores encara no gaire popular Pepe Rubianes, amb Pay Pay, que va presentar a La Carpa del Parc de la Ciutadella.
El Grec 85 es va inaugurar amb l’opereta de Jacques Offenbach Orfeu als inferns, en una versió del Théâtre Fontaine dirigida per René Dupoy. Un Grec que es va allargar fins al 29 d’agost, amb una oferta d’un centenar d’espectacles repartits en nou espais, quatre dels quals s’ubicaven al Parc de la Ciutadella.Representacions per al record: La nuit de Madame Lucienne, de Copi, dirigida per Jorge Lavelli, amb la mítica María Casares al capdavant del repartiment; Salomé, d’Oscar Wilde, protagonitzada per Núria Espert, amb direcció de Mario Gas; i una bella representació d’El roig i el blau, del sempre incòmode Joan Oliver, dirigida amb sensibilitat per Montserrat Julió. Va ser l’any que va portar a Barcelona la prestigiosa Merce Cunningham Dance Company amb els seus Events i que va oferir l’espectacle Amargo, creat per Mario Maya a partir de l’obra de Federico García Lorca.
Canvis de calendari
Marta Tatjer va dirigir el Grec els anys 1986 i 1987, en què es van introduir alguns canvis d’hàbits. Es va escurçar la durada del certamen, que havia arribat a allargar-se fins al setembre, i la clausura es va situar dins de la primera quinzena d’agost. També es va consolidar el costum d’inaugurar-lo al voltant del 25 de juny, immediatament després del dia de Sant Joan. Tatjer, vinculada a la promoció i l’organització d’esdeveniments, va oferir a Dagoll Dagom l’obertura, per segona vegada, del Grec. El grup va obrir el Grec 86 amb l’opereta de Gilbert i Sullivan El Mikado, esplèndid espectacle musical que es va convertir en un dels grans èxits de la companyia catalana i de l’actor protagonista, Ferran Rañé, en particular. El Grec 87 el va obrir The gospel at Colonus, una adaptació musical d’Edipo en Colono.
La presència d’Els Joglars amb Virtuosos de Fontainebleau, l’Antígona d’Espriu, el difícilment classificable Arganchulla, Arganchulla-Gallac, de Carles Santos, i la Crònica civil d’Ananda Dansa, van ser propostes especialment aplaudides; també el Coriolano de Tony Robertson. El nivell internacional d’aquests dos Grecs va ser remarcable. Hi van ser presents la Martha Graham Dance Company, el grup Sankai Juku (dansa buto), el grandíssim Philippe Genty (Désirs parade) i els italians Puppi & Fresedde, amb una fantàstica aproximació a la Commedia dell’Arte (Plauto in farsa). A la Casa de la Caritat es va veure (Grec 87) un espectacle extraordinari del grup holandès Studio Hinderik: Alcantarillas. Malgrat tot això, el Grec 87, que va propiciar tres fantàstiques representacions dels Dimonis de Comediants al Poble Espanyol, va ser un festival que va donar prioritat a la música per damunt del teatre de text, més aviat perdut dins la programació.
Però en la retina, en la memòria (i en les orelles) dels qui van ser al Teatre Grec de Montjuïc la nit del 16 de juliol de 1986 va quedar enregistrada la imatge d’un Bob Wilson escridassat fortament, objecte de les ires dels espectadors. La seva esperada presència va acabar convertint-se en un dels moments més polèmics i enardits de la història del Grec. També en aquest període de Tatjer es va produir la incorporació definitiva al Grec de dos espais que des d’aleshores formen part del paisatge habitual: el Poble Espanyol (1986), dedicat als grans concerts populars, i el Mercat de les Flors (1987), antic magatzem recuperat com a teatre municipal. Amb aquests nous escenaris, el Festival Grec va ocupar des de llavors tres recintes de l’Exposició Universal del 1929: el Teatre Grec, el Poble Espanyol i el Mercat de les Flors.
L’època Posa
En la història del Festival Grec, Elena Posa quedarà com la persona que més anys l’ha dirigit, concretament en vuit edicions (1988-1995). Posa venia del camp de la música i de l’exercici de la crítica d’òpera en un diari barceloní. El Grec 88 el va obrir la Nederlands Dans Theater, una de les companyies de ballet contemporani més cotitzades; ho va fer amb la col·laboració en directe de Maria del Mar Bonet. Va desaparèixer la Casa de la Caritat com a espai del Grec i el teatre va ser pràcticament absent en aquesta edició; no hi va haver ni una sola representació a l’hemicicle de Montjuïc. Una nit per al record: la primera actuació a Barcelona d’una altra actriu mítica, Jeanne Moreau. Va oferir al Teatre Principal, que reobria les portes després de romandre molts anys tancat, el monòleg de Hermann Broch Le récit de la servante Zerline.Va ser la primera vegada que un teatre privat s’incorporava a la programació del festival.
A partir del Grec 89 el festival va adoptar definitivament la denominació Festival d’estiu de Barcelona. Aquesta edició la va obrir el muntatge de Thierry Salmon de Les troianes, recitat i cantat en grec antic. La programació va donar novament al teatre el protagonisme que li corresponia. Joan Ollé va muntar un interessant text de Josep Maria Muñoz Pujol (Vador, sobre la figura de Salvador Dalí), i Calixto Bieito va dirigir Els dos cavallers de Verona, de Shakespeare. Un discutit muntatge d’Antoine Vitez de La Celestina (Comédie Française), amb Jeanne Moreau, i un grandíssim muntatge del canadenc Robert Lepage (La trilogía de los dragones) van formar part d’un Grec que va tancar amb un pinyol de la companyia de dansa Gelabert-Azzopardi: Belmonte. Aquell any el Festival Grec es va escampar per espais tan distants com l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella, el Velòdrom d’Horta i la sala Zeleste.
Quatre espais (Teatre Grec, Mercat de les Flors, plaça del Rei i Velòdrom d’Horta) van acollir la programació del Grec 90. El va obrir el Ballet de Cristina Hoyos (Sueños flamencos). Hi ha diverses nits per al record, com la del colorista Ramayana indonesi i la del Théâtre Repère (Le polygraphe). També va destacar un magnífic muntatge de Nit de Reis, del Talleret de Salt, i el coreògraf Jean Claude Gallota amb Les mystères de Subal, un sorprenent espectacle amb influències cinematogràfiques. La nota provocativa la va posar Ángel Facio (un històric del teatre independent més combatiu dels anys setanta) amb la presentació d’Ella, de Jean Genet.
El Grec 91 i el Grec 92 (aquest últim, programat dins del Festival Olímpic de les Arts) van mostrar una considerable reducció de l’oferta teatral. De fet, en el primer només es van representar tres obres (Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare; L’hort dels cirerers, de Txèkhov; i La nit d’Eldorado, de Marcos Ordóñez); i el 1992, dues (Les noces de Fígaro, de Beaumarchais, i Isabel, Tres Caravel·les i un Embolicador, de Dario Fo). El Grec 91 va obrir amb el Ballet Lírico Nacional, y el Grec 92 amb l’òpera de Bizet Les pêcheurs de perles.
El Grec 93 el va tornar a inaugurar Dagoll Dagom, aquest cop amb Historietes, espectacle musical concebut com una antologia del mateix grup; la música va dominar la programació.Va ser un festival que va presentar tres estrenes particularment significatives: el muntatge d’Helena Pimenta (Ur Teatro) de Sueños de una noche de verano, de Shakespeare; l’espectacle Les frères Zénith, creat per Jérôme Deschamps; i la presència del Théâtre de la Complicité (The street of crocodiles). Es van programar set espectaclesal Mercat de les Flors i tres coreografies de Nacho Duato. També es va viure en aquest Grec una decepció: l’estrena d’Un dia, obra teatral inèdita de Mercè Rodoreda, dirigida per Calixto Bieito.
El Grec 94 es va obrir amb Shakespeare: Mario Gas va dirigir un Otel·lo protagonitzat per Pep Cruz. N’hi va haver dos més, d’obres de Shakespeare: Les alegres casades de Windsor, amb direcció de Carme Portaceli, i un extraordinari muntatge de Declan Donellan de Measure for measure, que suggeria l’arribada del feixisme. En aquest Grec Marina Rossell i Ramon Oller van estrenar un esplèndid espectacle fronterer: Mentides de debò. Al final d’aquella edició, l’Ajuntament va donar aquestes dades: 8 espais escènics l’any 1993 i 26 l’any 1994; 41 espectacles l’any 1993 i 103 el 1994; 70 funcions el 1993 i 409 el 1994; i 119.727 entrades posades a la venda en el Grec 93 i 236.473 en el Grec 94.
Mesura i desmesura
Xavier Albertí, que va prendre les regnes del festival a partir del 1996, va ser l’encarregat d’obrir el Grec 95 amb un discutit muntatge d’Antoni i Cleòpatra, de Shakespeare. El genial dramaturg anglès va tenir una àmplia presència en aquesta edició. Calixto Bieito el va mostrar d’una manera tan convincent com creativa a El rei Joan, i Ferran Madico va muntar, des de l’enginy i l’encert, Treball d’amor perdut. Dos muntatges més van recrear aspectes col·laterals de l’obra shakespeariana. El Grec, que caminava cap a la plena incorporació dels teatres privats, es va estendre de manera desmesurada, a la vegada que va sorgir un perillós desequilibri entre quantitat i qualitat. Prop de quaranta obres de teatre, una dotzena de dansa i més de trenta actuacions musicals van conformar una generosa programació.
L’hostalera, de Goldoni (direcció de Sergi Belbel), La cantatriu calba, de Ionesco, recreada per Borís Rotenstein, i una nova i inquietant creació de Robert Lepage (Les sept branches de la rivière Ota) van destacar en l’oferta teatral.Un cicle de dansa hindú i l’actuació de Lanònima Imperial van ser programats en l’àrea de la dansa.
Ferran Mascarell, nou responsable de Cultura de l’Ajuntament com a director de l’ICUB, va apostar per Xavier Albertí (autor, director, compositor i actor; un creador en el sentit més ampli de la paraula) per dirigir el Festival Grec; ho va fer des del 1996 fins al 1999. Un quadrienni en què el festival es va allargar pel que fa a nombre d’espectacles (fins a 164), de tots els colors i tendències, i va practicar a fons la doble presència de l’empresa pública i la privada. Albertí va potenciar la nova creació autòctona i va dibuixar el risc més d’una vegada. Sota la seva direcció es van arribar a utilitzar més de trenta espais diferents. Un model de festival possiblement excessiu i pràcticament impossible d’assumir per l’espectador interessat.
El Grec 96 va obrir amb L’avar de Molière, en un muntatge de Sergi Belbel protagonitzat per Lluís Soler. Però el record d’aquest espectacle va quedar marcat per la tràgica mort de la jove actriu Marta Oller, fet que es va produir quan l’obra s’havia representat tres vegades. Aquell Grec va ser també un banc de proves de muntatges teatrals estrenats a l’estiu com a avançament de la nova temporada, una fórmula que es va ampliar en les edicions següents. Shakespeare va imposar una altra vegada la seva presència: Richard III (Matthias Langhoff); Macbeth (Tamzin Townsend); Romeo y Julieta (Ur Teatro). Les sales alternatives van proposar una interessant Alternativa Brossa i tres joves creadors catalans (Albert Bokos, Roger Bernat i Rafel Duran) en van firmar el text i la direcció. Dos espectacles molt diferents i que queden en la memòria: Murx den Europäer!, un irònic musical que parla de l’Alemanya de l’Est, a càrrec de la berlinesa Volksbühne, i la renovadora versió de Calixto Bieito de la popular sarsuela La verbena de la Paloma.
L’equilibri entre quantitat i qualitat no va ser sempre el desitjat en aquests anys d’Albertí. El Grec 97 el va obrir un espectacle de Milva, que recitava Brecht, en una producció del Piccolo de Milano nascuda uns quants anys abans i dirigida per Giorgio Strehler. Va arribar també una espectacular història itinerant de la Royal de Luxe, centrada en un fantàstic gegant de gairebé 10 metres d’alçada que es va passejar per la ciutat en un dia plujós.
Bieito es va encarar a La tempestat, de Shakespeare, i la gosadia va venir de la Sociètas RaffaelloSanzio i la seva particular Orestea. Sergi Belbel va dirigir Testament, un text dur, compromès, de Benet i Jornet. I la dansa internacional va dur noms destacats: Tanztheater der Komischen Oper, DV8 Physical Theatre i Wim Vandekeybus.
Els dos últims Grecs dirigits per Albertí van estar marcats per una gran diversificació, nociva per al festival, segons moltes opinions, i sempre difícil d’assumir pels espectadors potencials. La programació es va presentar dividida en tres grans seccions: l’Oficial, l’Oberta i la Secció Metropolitana; més de 160 propostes hi havia en el Grec 99. Albertí va proposar, així mateix, una «Mirada sobre...» Colòmbia (1998) i una altra sobre Mèxic (1999), amb molts títols en cada cas; i alguns encerts.
El Grec 98 es va sumar a les commemoracions de l’Any Lorca amb un singular muntatge d’obertura a càrrec de Joan Ollé: el de la inèdita Así que pasen cinco años. El Grec 99 es va obrir amb un emotiu recital de Raimon (Cançons d’amor, cançons de lluita). La col·laboració amb el sector privat no sempre ofereix els resultats esperats, i la sensació que hi havia massa oferta s’escampava per tot arreu. Però aquests dos Grecs van deixar, en l’àmbit del teatre, nits per al record. L’estrena de Les presidentes, d’Werner Schwab (direcció de Carme Portaceli), n’és una; la de Je suis un phénomène, de Peter Brook, una altra. També hi va haver una lliçó de bon teatre a càrrec del mític Ferruccio Soleri a Arlecchino, servitore de due padroni, l’immortal clàssic de Goldoni que Strehler va fer dues vegades immortal. I també es recorden un inquietant Hamlet 1 que va venir de Colòmbia, el magnífic Mein Kampf, de Tabori, que va muntar Carme Portaceli, i les coreografies de Lanònima Imperial, Cesc Gelabert, Maria Rovira i Nacho Duato, que van engruixir un robust programa de dansa.
El Grec del segle XXI
A partir de l’any 2000 es va incorporar com a director del festival Borja Sitjà, un professional que arribava amb un ampli bagatge com a gestor i director artístic en teatres públics. L’etapa Sitjà va significar, d’entrada, una racionalització de l’oferta. Es va escurçar la durada del festival (que ara acaba al final del juliol) i també el nombre d’espectacles, actualment a la franja dels setanta.
El Grec 2000 el va obrir el musical A little night music, de Sondheim i direcció de Mario Gas, i el de l’any 2001, un muntatge d’Ariel García Valdés de Don Juan, de Molière, amb Lluís Homar com a ànima del repartiment. Sitjà va reconvertir la «Mirada sobre...» un país en una invitació a una ciutat: Nàpols en l’edició de l’any 2000 i Buenos Aires el 2001. Una atractiva invitació que posava l’accent en les diferents expressions de la realitat creativa d’una ciutat i l’altra. També va introduir en el programa una sèrie de «Solos», unes trobades al Convent de Sant Agustí amb artistes convidats a parlar i representar allò que volguessin. Hi van passar, entre altres, Patrice Chéreau, Adolfo Marsillach, Georges Lavaudant, Vicky Peña, José Luis Gómez, Carlo Cecchi, China Zorrilla, Pere Arquillué i Rosa Novell. Sitjà va eliminar totalment del Grec 2001 la divisió en seccions, i sembla que es consolida el model que fa del Grec, en una bona part de l’oferta teatral, un avançament de la temporada següent. L’augment del nombre de funcions dels espectacles també ha estat una característica de l’últim Festival Grec.
La presència en les dues últimes edicions del Teatro Garibaldi di Palermo, dirigit per Carlo Cecchi, ha significat nits d’excel·lent teatre. Misura per misura, de Shakespeare, i el programa doble Txèkhov De Filippo (Le nozze i Sik-Sik) són ja dos dels millors moments de la història del Grec. També destaca la consagració d’alguns directors joves, com Àlex Rigola, premiat per la crítica per l’excel·lent Titus Andrònic estrenat al teatre Zorrilla de Badalona. La col·laboració amb els teatres privats ha ofert alguns excel·lents moments, que combinen risc i resultats: Por, menjar-se ànima, de Fassbinder (direcció de Carme Portaceli), Hurracan, d’Enric Nolla (direcció de Rafel Duran), La mare sempre em deia: no, de Charlotte Keatley (direcció de Lurdes Barba),i Más extraño que el paraíso, un suggestiu i original muntatge de Xavier Albertí, mereixen recordar-se. També n’hi ha hagut algun per al millor dels oblits.
La dansa ha tingut en els dos «Grecs» de Sitjà moments brillants, com les actuacions de Gelabert-Azzopardi, Marta Carrasco i Sol Picó, i les de la prestigiosa Nederlands Dans Theater. El Grec 2001, difícil de definir tenint en compte la seva complexa línia de programació, va permetre també gaudir amb espectacles tan diversos com El fulgor argentino, arribat del barri de Boca de Buenos Aires, i Triptyk, un poema eqüestre sortit de la ment del singular creador Bartabas.
El Grec, entès com a festival, ha evolucionat al llarg d’aquests últims vint-i-cinc anys; res a veure, evidentment, amb el Grec 76. Avui passa directament per una mixtura entre el sector públic i el privat i aborda els diferents gèneres de les arts escèniques; i encara busca convertir-se en un referent en el marc dels grans festivals europeus d’estiu.
Alguna curiositat: Shakespeare és l’autor clàssic més representat, amb prop de 30 muntatges; després ve Molière, que no arriba als 10. L’escassa presència del teatre grec és, potser, una assignatura pendent. Dels 25 espectacles inaugurals (Teatre Grec de Montjuïc), 15 van ser obres de text o musicals amb text; tres, recitals; tres més, espectacles de dansa; i quatre, òperes.
El Grec, que es va ancorar al principi a l’hemicicle de Montjuïc, avui s’estén per tota la ciutat. De nits per al record, n’hi ha hagut moltes; també algunes per oblidar. I queda un fet, evident i incontestable, que mostra clarament la importància d’aquest festival en l’últim quart de segle de la nostra història escènica: el Festival Internacional de Barcelona, el Grec, forma part avui dels hàbits culturals de la ciutat. No és imaginable, vint-i-cinc anys després, un estiu a Barcelona sense el Grec. D’aquí la responsabilitat i el repte que es plantegen ara: fer el Grec del nou mil·lenni, en el marc de la globalització i dels grans debats culturals.
Gonzalo Pérez de Olaguer, setembre de 2001
25 anys de Festival: 1976 -2001, Carlos González
La creació d'un Festival
Barcelona va celebrar el 2001 els vint-i-cinc anys del festival d’estiu, el Grec. L’1 de juliol de 1976 el Teatre Grec de Montjuïc acollia el primer festival –Temporada, en van dir llavors–celebrat en democràcia, una festa escènica que prenia el nom del teatre inaugurat amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. Aquell Teatre Grec tenia un passat marcat per les poques representacions (uns 160 muntatges fins al 1975), l’oblit d’anys sense funcions (vint-i-un), la indiferència municipal i els oficialistes Festivales de España.La titularitat municipal d’aquell espai manava que l’encarregat de decidir les programacions fos l’Ajuntament. Així, durant molts anys, les temporades teatrals s’adjudicaven per concurs públic: programava qui aconseguia tenir el millor cartell amb menys costos.
Unes setmanes abans que el Grec 76 alcés el teló, pocs podien imaginar que aquell festival acabaria celebrant-se. El poc temps –menys de cinc setmanes– per confeccionar el programa n’era la raó. Al febrer del 1975 la professió teatral –és irònic parlar de professió amb l’atur que hi havia aquells anys– va anar a la vaga. Al marge de la situació de penúria que vivia el col·lectiu teatral català, existia un sentiment de solidaritat amb els companys de Madrid, també en vaga. Al final de l’any, a més, el Teatro Nacional de Barcelona va tancar les portes després d’una lenta agonia. Es va estendre,llavors, la idea que el teatre havia de començar a ser entès com a servei públic. Tot aquest capital –el desencís, la reivindicació– va servir a la professió per redactar un document, un text que molts consideren el primer intent de posar ordre en la vida escènica del país i planificar-ne el futur.
I, si parlem de professió, hem de parlar de l’Assemblea d’Actors i Directors. Nascuda sota el signe de la politització i de la unitat ideològica i corporativa, l’Assemblea,que agrupava els professionals del món del teatre, va néixer a la primavera del 1976.Una de les seves prioritats era intentar posar fi a la colonització teatral de la cartellera barcelonina, programada i gestionada des de Madrid, per on es passejaven companyies espanyoles amb muntatges insípids que deixaven les sales buides de públic. A la Barcelona dels anys setanta convivien dues maneres de fer teatre: el comercial i el que, després d’anomenar-se teatre de cambra, s’ha conegut com a teatre independent. És en aquest on militava la majoria de la professió. Un teatre jove, entusiasta; valent, rebel; fet amb sacrificis i sessions úniques. El programa fundacional de l’Assemblea va reciclar-se en la lletra d’uns Segadors molt teatrals: «Barcelona, ciutat gran / massa temps sense teatre / Per tenir-lo en llibertat / la professió vol combatre: / un cop de mà, un cop de mà, ciutadans democràtics… / El teatre que farem / va a favor de qui no mana / Cal que sigui popular / la cultura popular / No serà un teatre per rics / ni per quatre catedràtics / Serà un teatre sempre obert / als ciutadans democràtics»
Aquells dies, el senyor Esteve va haver de compartir protagonisme en el món de les sempre ocurrents auques. Corria pels teatres de Barcelona L’auca dels actors parats o la cançó de l’enfadós. Dos actors, nascuts del traç precís de Perich i amagats rere unes caretes, es dirigien als ciutadans. El text, escrit per la mateixa Assemblea, formava part d’una campanya d’agitació ciutadana. Els actors volien que tothom conegués quina era la seva situació. I volien fer-ho en clau d’humor: «Per la nostra situació volem cridar l’atenció.L’Administració central ha tancat el Nacional. De Madrid els empresaris ens foten els escenaris. I el bon burgès català més s’estima especular. Els actors més ben parits saben que han de lluitar units. La professió més activa prepara una alternativa. I donat que volen feina exigeixen tenir l’eina. Un teatre municipal propi de la Ciutat Comtal. Que els actors que tenen gràcia estan per la democràcia. Fins i tot al Sindicat amb la banya hem fet forat. Ben agafats per les mans volen sortir-ne triomfants. Heus aquí la professió demanant-vos l’adhesió».
Van ser, aquells, dies de feina. De molta feina. L’Assemblea preparava el seu document reivindicatiu. Un text considerat per molts el primer document de política teatral no sols a Catalunya, sinó a tot Espanya. En els papers es demanava la creació d’un Teatre Municipal de Barcelona, d’un Teatre de Catalunya i la promulgació d’una Llei del teatre «adequada a les necessitats actuals». I una d’aquestes necessitats era intentar posar fi a l’atur. La redacció d’aquest document va ser una més de les accions teòriques protagonitzades pels actors des del 1974. Amb l’arribada de la democràcia aquesta teoria es va començar a portar a la pràctica. I la pràctica, llavors, passava per potenciar a Barcelona una temporada popular de teatre a l’estiu.
És així com, després de posar-ho en comú, l’Assemblea va decidir fer-se càrrec de la temporada del Teatre Grec, el que ha passat a la història com el primer festival d’estiu celebrat després de la mort de Franco. La votació: 150 vots a favor, 45 en contra i 16 abstencions.Malgrat que era un sector marcat per l’individualisme, la professió es va fer càrrec del Grec d’una manera autogestionària. La justícia distributiva, l’esperit progressista i contestatari i l’autogestió van presidir el festival. Era la primera vegada i de moment, l’última en què els actors es feien càrrec de l’organització del festival, tot i que d’aquesta mena d’iniciativa autogestionària hi havia hagut, ben buscat, un molt llunyà precedent, com el que assenyala Xavier Fàbregas a la introducció de Grec 76: al servei del poble (Editorial Avance), d’Antoni Bartomeus. Recorda Fàbregas: «El 1911 el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans donà a Barcelona dues temporades que encara avui es destaquen per llur interès i vivacitat». Dues temporades celebrades al desaparegut Teatre Eldorado (plaça de Catalunya / Vergara).
La comissió gestora i executiva del Grec 76 van integrar-la Mario Gas, Jaume Nadal, Josep Maria Loperena, Josep Torrens, Ricard Salvat i Carlos Lucena. Una comissió que va voler deixar per escrit el significat d’aquesta aventura: «Enguany, l’Assemblea d’actors i directors de Barcelona s’ha fet càrrec de l’organització de la temporada del Teatre Grec. Dins el panorama del nostre teatre, la realització simultània d’aquests espectacles és, com sabeu, un fet realment insòlit que només pot explicar-se a partir de la mobilització de la professió teatral barcelonina per un teatre estable al servei de la població dels Països Catalans. [...] Aquesta campanya adquireix doncs un significat que depassa els límits d’una simple extensió i s’inscriu de ple en els esforços de l’Assemblea d’Actors i Directors per una renovació del nostre teatre, la qual exigeix imprescindiblement la participació de tots els estaments de la nostra societat, disposats a col·laborar en el redreçament de la nostra cultura».
1976. Sense coixins
Diuen del primer Grec celebrat en democràcia que és un punt i a part en el currículum del teatre a Catalunya. El primer que en va deixar escrita l’opinió va ser Manuel de Pedrolo, en el primer programa, de vint planes: «Ens hauria de semblar natural que un col·lectiu d’actors i directors tingui a les seves mans, sense mitjanceries, l’organització d’una temporada. Però no ho és, encara. S’ha fet ara un primer pas, crec que podria desembocar en un teatre al servei del nostre poble, d’aquesta cultura catalana que entre tots arranquem de nou de les catacumbes i anem renovant».
El text de Pedrolo acompanyava el signat per la mateixa comissió gestora i executiva, una presentació de la qual cal destacar dues idees. La primera, el caràcter insòlit de la temporada del 1976: «Per primera vegada no és un empresari qui n’assumeix l’organització, sinó un col·lectiu que en poc temps ha donat mostres d’una combativitat i d’una imaginació inesperades». La segona, per on passava el futur: «Prosseguir la mobilització per un teatre estable, digne, al servei de la població». El text acabava reconeixent que «som conscients de les dificultats que suposa un cicle d’estiu. No esperem evidentment un èxit esplendent i, tanmateix, tampoc no creiem inevitable un gran fracàs. Sabem que podem comptar, que hem de comptar, com per a tantes coses, amb la complicitat del nostre poble».
El cartell del primer festival en democràcia va ser decidit per la professió. I el que va fer la professió va ser presentar textos prohibits durant la dictadura i que requerissin repartiments amplis. I és que calia fer treballar el màxim nombre de professionals. De fet, una de les primeres decisions va passar per fixar-ne els sous. Prescindint de les escales de sou establertes en el conveni, els actors i els directors que van prendre part en el Grec 76 van cobrar el mateix: 1.175 pessetes diàries.
La professió va programar el Grec 76 fixant-se en el model que durant tres anys (1973-1975) va fer servir l’empresa de Maria Lluïsa Oliveda, en el que ha estat el primer i últim cop que la gestió privada es feia càrrec de la programació del Teatre Grec. El model? Alternar sobre l’escenari els espectacles de teatre, els recitals de música i les coreografies de dansa. L’aventura d’Oliveda aquells anys va permetre dur el teatre independent a l’escenari de Montjuïc i va demostrar que la gestió d’aquest teatre es podia fer, segons la mateixa Oliveda, «amb dignitat i amb un mínim ajut oficial». En total, van representar-se vint-i-nou muntatges, entre recitals, espectacles teatrals i coreografies.
La música va ser la protagonista de l’autogestionat Grec 76. El primer que es va programar, de fet, va ser música. A les 9 del vespre de l’1 de juliol començaven a sonar les 7 Hores de Rock. En van ser testimonis 1.100 persones. Entre elles, Antoni Batista, que signava la crònica publicada l’endemà al Diari de Barcelona. Parlava del teatre; del públic, «que llevaba 7 horas sentado sobre piedras y con los glúteos prácticamente destrozados puesto que nadie, nadie, compró una almohadilla»; i esmentava dues anècdotes: «El aplauso a Ajoblanco, recién multada y sancionada revista, y el agotamiento de las cervezas a media sesión. Rumores hablaban de prevención más que de falta de stock». També va assistir al concert Carlos Carrero, crític del Tele/eXprés. La seva crònica anava una mica més enllà: «Por primera vez en el país, el rock y el teatro, el teatro y el rock, se han dado la mano, se han encontrado, se han conocido de cerca. Ya era hora. Porque el teatro necesita tanto de la aproximación a la plástica y la estética y la dinámica de la juventud, como el rock ha de asimilar las técnicas de expresión, luz, volumen, color y corporeidad del teatro». Article que es tancava amb una opinió que s’ha revelat del tot certa: «Por los jardines y paseos del Grec, perfectamente sonorizados, daba gusto vivir esas horas, siete, de rock, entre amigos y frente a ese escenario tan teatral que, por lo mismo, se descubrió como rockero al mil por mil».
Dels necessaris coixins i d’algunes coses més també en parla el cronista Altirriba. El 6 de juliol el Brusi publica l’article «La sandía derrotó a la almohadilla»: «Contra aves de mal agüero, ha empezado la temporada musical y teatral más “democrática” de cuantas han sido organizadas desde la triste posguerra hasta nuestros esperanzados días. En sólo dos sesiones 7 Hores de Rock y Manuel Gerena los muros del Teatro Griego se han sorprendido más que en cuantos años lleva funcionando. Las sesiones de la mini temporada –mini pero abarrotada de actos–están llenas de signos que configuran una nueva distinción-función pública del espectáculo. El éxito de la sandía –el primer día se repartieron veintiocho– y el fracaso de las almohadillas –apenas se llegaron a alquilar cinco– suponen, para algunos, la puesta en marcha de una nueva política cultural y es, para los más escépticos, un cambio cualitativo de público, un esnobismo. Pero no se puede negar una sorprendente entidad en la campaña llevada a cabo desde la organización hasta el servicio de bar y portería por la Asamblea de Actores y Directores. La temporada ha comenzado sin autoridades y sin bombones. Todo discurso de presentación estuvo concentrado en una pancarta, la mascota: “Teatre i llibertat, temporada popular, per un teatre al servei del poble, la imaginació al teatre, per tots!”. Después de la libertad in situ vino el canto de libertad de Manuel Gerena. Cantó sentado, como en el corral, pero escandalizó a los carcas. Su garganta fue “ese pueblo mío que ya nadie lo pueee engañááá”. Se aplaudió el atrevimiento y el preciosismo. En el Griego se habla un nuevo lenguaje que va de la charanga a los carteles con ideología y que quiere ser reivindicativo. ¡Ahí es ná!».
Ho apuntava Altirriba en el seu article i ho recollien altres diaris de l’època: al Grec 76, els membres de l’Assemblea van fer de tot i més. Jaume Melendres va escriure al Tele/eXprés: «Los profesionales del teatro se ven obligados a realizar tareas de intendencia en esta empresa helénica que, por encima de todo, tiene un sentido teatral y democrático. Más bien debería decirse que, pegando carteles y vendiendo cervezas, los actores y directores están demostrando su alto nivel de profesionalidad. Vender cervezas puede ser, a veces, un acto tan artístico como necesario». I destacava: «Una empresa que, más allá de su currículum inmediato, es esencialmente teatral, que está destinada a promocionar no tanto el teatro en general como una nueva concepción y una nueva organización de la vida dramática catalana. Unos espectáculos cuya dimensión teatral se encuentra más en la grada que en el escenario».
La nota desagradable de la nit d’estrena –perquè va haver-n’hi, de nota desagradable–la van posar els inspectors de la BIS, els de la «social», que van pujar al Teatre Grec i no a ballar, precisament. Ho llegim als diaris: «Inspectores de la BIS se personaron en la oficina que centraliza la temporada popular del Teatre Grec, situada junto al bar, donde,tras observar la presencia de un paquete de ejemplares de la revista contracultural Ajoblanco, pidieron la presencia de responsables de l’Assemblea. Los detenidos eran los que se encontraban allí en ese momento». I qui es trobava allà en aquell moment? Doncs Jordi Teixidor, Carlos Lucena, Jaume Nadal i Francesc Albiol. Quatre actors que van passar la nit a comissaria i van tenir l’assistència legal d’un advocat molt amic, Josep Maria Gual.
Un altre dels fets que van marcar aquell primer Grec va ser la manifestació que la gent del teatre va celebrar el mateix 1 de juliol a la Rambla de Barcelona. «Los numerosos extranjeros que sobre las ocho de la tarde de ayer circulaban por las Ramblas», llegim a la crònica del Diari de Barcelona, «se quedaron tibios de hacer fotos al bullicioso grupo (unas 300 personas) de “gentes de teatro” que, debidamente autorizados, arrancaron del monumento a Pitarra (Ramblas mar) para llegar a la plaza de Catalunya en un acto de animación teatral explosivo y divertido. Se celebraba el inicio de la temporada del Teatro Griego, conseguido gracias al esfuerzo que partió de la Assemblea d’Actors i Directors y que supone la primera gestión colectiva y democrática de la profesión teatral del país». L’article també parla de les pancartes, on podia llegir-se: «Teatre Grec 76, Temporada Popular, Per un teatre al servei del poble, Teatre i llibertat. Per un teatre imaginatiu». Les reivindicacions no es van concentrar només a les pancartes. «Frente al Sepu se corea con fuerza lo del “Volem teatre popular” y “Un teatre per al poble”. Ya en la plaza de Catalunya los organizadores solicitaron permiso del coche de policía que seguía la manifestación para dar la vuelta a la plaza y finalizar en las taquillas del Griego, situadas junto al cine Cataluña. Tras el trámite de comisaría, se concede. Junto a las taquillas, un actor lee el manifiesto de la asamblea y se canta el Pujant a la Font del Gat con letra teatral».
La trobem a les pàgines del Tele/eXprés:
Pujant a la Font del Gat hi ha un teatre, hi ha un teatre.Pujant a la Font del Gat,al Grec d’aquesta ciutat.
Pregunteu-li com se diu,temporada,temporada.Pregunteu-li com se diu,democràtica i d’estiu.
Els actors de la ciutat, l’organitzen, l’organitzen. Els actors de la ciutat, que estan per la llibertat.
Pugeu a la Font del Gat, que hi passa aire, que hi passa aire. Pugeu a la Font del Gat, l’aire de la llibertat.
Al Grec 76, l’escenari del teatre de Montjuïc va acollir, al marge de les representacions programades, un munt de reivindicacions. En la crítica del concert d’Elisa Serna i Luis Pastor publicada al Tele/eXprés, Carlos Carrero ens n’apropava una: «Se pidió masivamente, enésimamente, la dimisión de Viola [Joaquim Viola, l’alcalde de Barcelona entre el setembre del 1975 i el desembre del 1976] y se protestó contra el Plan Comarcal, entre otros gritos ya característicos de estas veladas populares». Un crit, corejat sovint aquells dies, que es va sentir al recital «Cantants de la revolució portuguesa », on van actuar José Alfonso, José Luis Iglesias i Vittorino. Llegim Carrero: «Hubo un momento, el mejor de la noche, en el que el público cambió la estrofa que repetía José Alfonso para entonar, siguiendo la fácil musiquilla, los gritos de “Amnistia, llibertat i estatut d’autonomia”, estrofa que se prolongó durante cinco minutos». No tot, però, van ser reivindicacions en positiu. La campanya publicitària encarregada a un munt d’artistes sembla que no va agradar a tothom: «En la tarde del martes [20 de juliol de 1976] fueron cubiertas con pintura blanca una veintena de vallas colocadas en distintos puntos de la ciudad, y en las que un grupo de artistas pintores exhibían su desinteresado apoyo a la campaña teatral del Griego». L’Ajuntament va assegurar que la iniciativa pictòrica no havia estat seva. De totes maneres, el cap de Relacions Públiques d’aquella època, Antonio Catasús Muiño, va donar una pista sobre el perquè. Per a ell, era molt clar: «Las frases subversivas que figuran en las vallas». Entre els artistes que van veure els seus cartells silenciats amb pintura blanca hi havia Guinovart, Romeu, Ràfols Casamada, Grimal, Puértolas i Pifarré.
Al marge d’aquelles mogudes 7 Hores de Rock, que van aplegar Pau Riba, Iceberg, Oriol Tramvia i Suck Electronic, al Grec 76 també van actuar, entre d’altres,Manuel Gerena; Maria del Mar Bonet; Joan Isaac, Ramon Muntaner i Quintín Cabrera; els cantants de la revolució portuguesa José Alfonso, l’autor de Grandola Vila Morena, José Luis Iglesias i Vittorino; Xavier Ribalta, Quart Creixent i Marina Rossell; Jordi Sabatés, Santi Arisa, Secta Sònica, Ia & Batiste, BAF i Rondalla de la Costa, en unes segones 7 Hores de Rock; Raimon, que va aplegar 4.000 persones; Elisa Serna i Luis Pastor; Toti Soler, l’Orquestra Mirasol Colors i Oriol Tramvia; les orquestres Plateria i La Principal de la Floresta; Manuela Vargas; Pere Tàpias i La Trinca; José Heredia, i Lluís Llach.
Pel que fa al teatre, l’Assemblea va decidir produir quatre espectacles: Faixes, turbants i barretines, de Xavier Fàbregas;El bon samarità, de Joan Abellan, amb Alfred Lucchetti, Rosa Novell, Enric Majó i Joan Josep Puigcorbé; Roses roges per a mi, de Sean O’Casey, amb traducció de Carles Reig i un repartiment encapçalat per Contxita Bardem, Josep Minguell i Rosa Maria Sardà. En castellà: Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga, de José M. Rodríguez Méndez. Es van fer càrrec de les obres direccions tripartides.Van completar el cartell d’aquell 1976 Divinas palabras, de Valle-Inclán, que signava la Companyia Núria Espert i dirigia Víctor García; Tirant lo Blanc, una adaptació de Maria Aurèlia Capmany muntada per l’Acció Cultural Associació del Personal de ”la Caixa” i dirigida per Josep Anton Codina; Plou i fa sol, de Comediants; La Pau (retorna a Atenes), del Grup Casal de Mataró; Les Trouvadours, de Robert Arnaut, i les actuacions que va oferir el Ballet Nacional de Cuba al Palau Nacional de Montjuïc.
El Grec 76 va acabar l’1 de setembre.Balanç: vint-i-quatre dies amb espectacles,28.125 espectadors i 2.882.300 pessetes de recaptació. L’hemeroteca, al costat de les informacions i les crítiques dels espectacles, ens porta el perfum de l’època en forma d’alguna pintoresca curiositat. Com la carta al director publicada el 31 d’agost i signada per Rodolfo Sendra Cavero: «Sr.Director: con ruego de publicación y en gran estado de indignación le escribo esta carta después de contemplar durante dos horas largas cómo se atentaba contra la Patria y la Unidad Nacional en el lamentable espectáculo de Faixes, turbants i barretines, estrenado ayer en el Teatro Griego de Montjuïc. ¿Qué pretende realmente la Asamblea de Actores de Barcelona? ¿Qué oscuras manos mueven los hilos de sus movimientos? ¿Qué ocultos fines persiguen realmente los miembros que se escudan solapadamente en el anonimato? Durante casi dos meses hemos tenido que soportar cantantes de claro matiz separatista, cantes importados de países supuestamente democráticos como Portugal, unas obras que atentan claramente contra el orden establecido, el penoso espectáculo –esnob y amoral– de Núria Espert y, por último, estas Faixes..., engendro teatral que no puede pretender otra cosa que socavar los cimientos de la religión, la unidad entre los pueblos de España y que atenta al propio tiempo contra la sensibilidad del espectador. [...] Vivimos tiempos de apertura, y a todos nos gusta echar una canita al aire contemplando señoritas ligeras de ropa en las portadas de las revistas. Pero de aquí a provocar la desunión, fomentar el escarnio de la bandera y burlarse de principios tan elementales como los de patria, religión y moral bajo el pretexto de “un teatre al servei del poble” media un gran abismo».
L’any 1976 va ser el del primer festival celebrat en democràcia. També va ser l’any en què començava a desemboirar-se la incertesa sobre el futur del Teatre Grec. Davant seu, un cel clar, esperançador. Maria Aurèlia Capmany parlava l’any 1986 del teatre de Montjuïc i del que havia passat una dècada abans: «Un bon dia, amb els vents democràtics, actors i directors van decidir ressuscitar-lo. No sé ben bé si era una resurrecció, perquè mort, ben mort, no ho va ser mai. Però de vegades també cal ressuscitar els vius que dormiten».
1977. Pa i ninots
El 3 de juny, el mateix dia que a Roma moria Roberto Rossellini, començava a caminar el Grec 77. La programació es va obrir amb Joana d’Arc, el matador del cavall blanc, un muntatge creat pels combatius Bread and Puppet Theatre i dirigit per Peter Schumann. A l’espectacle es fonia festa i denúncia. En parlaven els anuncis publicats aquells dies: «El teatre com a denúncia i com a festa: circ, música, marionetes gegants, acrobàcia». Malgrat que el balanç final del Grec 77 no va ser gaire positiu, l’espectacle inaugural sí que va ser aplaudit per molts. Joaquim Vilà és un dels que va fer-ho, al diari Avui: «Pa i ninots. El teatre és, per a l’home, tan important com el pa.Vet aquí l’inici brillant de la Temporada Grec 77. L’espectacle de Bread and Puppet que obre la campanya municipal de teatre és extraordinari i qualsevol persona que s’interessi pel fet teatral no el pot ignorar».
La programació d’aquest segon festival es va allargar fins al 14 d’agost; és a dir: el Grec va començar en plena campanya electoral estatal i va acabar amb la formació del primer govern democràtic a Espanya en quaranta anys. El cartell del festival desdoblat en dos escenaris: el del Teatre Grec i el d’un puntualment recuperat Mercat de les Flors el va tornar a signar l’Assemblea d’Actors i Directors. L’integraven poc més de vint espectacles. El teatre, a diferència del Grec 76, dominava per sobre de la música i la dansa. El Grec continua amb la voluntat, ferma i decidida, de desempolsar textos silenciats al llarg del franquisme, condemnats a l’ostracisme, com El labrador de más aire, de Miguel Hernández, que pujava a escena l’11 de juny sota la direcció de Jaume Nadal; la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, elenc de luxe i direcció de Ricard Salvat, i un bon grapat de poetes catalans que s’aplegaven sota un mateix Home amb blues, amb música de La Locomotora Negra i actors del Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i la companyia Teatre de l’Escorpí. L’atenció a la cultura catalana també és una realitat. El duc Meu. Meu, de Xesc Barceló; Aigües encantades, de Joan Puig i Ferrater, i Rebombori 2, de Jordi Teixidor, són tres de les obres que s’hi van presentar i que van comptar amb l’impuls del Congrés de Cultura Catalana. Un text clàssic, l’Èdip, de Sòfocles, amb direcció de Josep Anton Codina, va tancar la programació del Grec 77.Malgrat que, com dèiem, el teatre va ser la disciplina artística més programada, no hi van faltar la música i la dansa. L’actuació d’Ovidi Montllor a l’hemicicle de Montjuïc va tenir un gran èxit.
La complicitat de la crítica teatral de Barcelona va ser fonamental en aquests dos primers festivals. La crítica va donar suport en tot moment al Grec i a la seva celebració. De fet, un grup de professionals van signar el 1976 la seva adhesió al projecte engegat per l’Assemblea, en una actitud, asseguren els mateixos crítics, «que no s’ha d’entendre com una renúncia del crític a la seva independència de criteri: ben al contrari, és aquesta independència la que cal salvaguardar i la que, en definitiva, ha d’ésser útil tant a la resta de la professió teatral com a l’espectador». Signaven el document, entre d’altres, Joan-Anton Benach, Àlex Broch, Joan Castells, Salvador Corberó, Gonzalo Pérez de Olaguer, Josep Anton Vidal i Joaquim Vilà.
Malgrat aquesta sincera adhesió, la crítica mai no va deixar de fer la seva feina. I com a mostra, la crítica de Lucrècia Borja, l’espectacle que Josep Anton Codina va dirigir al Teatre Grec, que signava Xavier Fàbregas a l’Avui: «Lucrècia Borja va avorrir la clientela i a la segona part el nombre d’espectadors que abandonaven les grades del Grec i se n’anaven a fer nones fou considerable. El xivarri final, amb predomini de xiulets, va ajudar més d’un a espolsar-se la son. I bona nit i tapa’t. De Lucrècia Borja, la “valenciana universal”, en sabíem tant en entrar com en sortir. O sigui: ben poca cosa».
El 1977 és l’any dels primers, i tímids, balanços de premsa. Una pràctica, avui generalitzada, que al final del anys setanta era poc habitual. El Grec 77 va ser una edició marcada per la situació política i per l’ambient que es respirava en la professió. «Cal advertir la gran diferència d’interès, de vitalitat, d’empenta, de públic i de projecció, entre la temporada passada i l’actual», escrivia Jaume Comellas a l’Avui. Els motius, els exposava a l’article «Grec: molta més pena que glòria»: «Bozzo indicà com les desavinences, ja nascudes durant l’estiu passat, entre les dues assemblees –l’anarquista i la de postulats polítics diguem-ne més ortodoxos– va fer que la força de la professió com a tal per enfrontar-se amb un programa coherent i amb tot el pes de l’organització de dos mesos d’espectacles quedés minvada», «Només un autèntic espectacle interessant, el del Bread and Puppet. Després, un anar tirant com es podia, amb dues sessions de ballet totalment indignes, amb escassa presència de la cançó, cap espectacle muntat específicament per a la campanya –l’any passat n’hi van haver tres i tots sobradament suficients–.Tot d’una grisor extraordinària». «I el cas», assegura Comellas, «és greu». N’exposa el perquè: «La campanya portava aquest tan desacreditat eslògan d’Un teatre al servei del poble.Un eslògan nascut fa un any, en un moment en el qual era tan lluny com ara del teatre, però almenys aleshores hi va haver un intent seriós de cridar-lo, de convocar- lo, de motivar-lo. Enguany, ni això. Uns milions de tots han servit per a uns quants sensibilitzats que tampoc no han pogut fer gaire salivera. I hauran servit també perquè la nova imatge de la Casa Gran pugui prestigiar-se amb els vint-i-cinc milions que han aportat a dos mesos de mediocritat al Grec».
Les paraules de Comellas a l’Avui anaven en la mateixa línia de les de Treball. També per fer balanç, l’òrgan del PSUC demanava un article a l’equip de crítica Cul d’Olla 2: «No cal dir que el marc polític en què tenia lloc el Grec 77», s’assegura, «era diferent del de l’experiència anterior.Anar al Grec 77 no era igual, políticament, que fer-ho al Grec 76; ni tenia el mateix sentit. Però també estava en l’ànim de bona part del públic destinatari el fet que l’actual gestió no tenia el sentit unitari o autogestionari que va tenir l’anterior campanya. A més a més, la desunió entre la mateixa professió que estava al capdavant de la comissió responsable va aparèixer sovint en el transcurs de l’activitat del Grec 77». «El fracàs d’aquest Grec», sentencia Cul d’Olla 2, «no l’hem de calibrar només en funció de l’escassa assistència ni del fet que un espectacle fos pitjor que un altre, ni tampoc en l’opinió que no es comprèn per què determinats treballs foren programats. El fracàs de l’actual gestió de l’Assemblea d’Actors i Directors ho és per haver programat una activitat pública com és el teatre sense un previ debat sobre allò que ha de ser un teatre al servei del poble». Un balanç crític que acaba referint-se al saldo negatiu del Grec 77: «Un saldo negatiu no solament en l’aspecte econòmic, sinó també a nivell d’experiència, de treball, de gestió i d’apropament del poble al teatre. I és això el que és greu».
A l’estiu del 1978 les crítiques no van ser bones. Tampoc no van ser dolentes. De fet, no hi va haver crítiques. Ni crítics, ni companyies, ni actors, ni espectadors… A l’estiu del 1978 no va haver-hi Grec. Escenaris muts, grades desertes, taquilles silencioses… La professió, que durant dos anys havia estat unida com mai, va acabar el Grec 77 dividida. La cohesió va desaparèixer i va fer impossible un Grec 78. Va ser necessari esperar fins a l’estiu del 1979 per tornar a veure artistes per Montjuïc. Uns artistes que, des de llavors, no han deixat de visitar-nos cada estiu.
1979. Cinc setmanes decisives
A l’abril del 1979 es van celebrar a Espanya les primeres eleccions municipals de la democràcia. L’esquerra –PSC i PSUC– va guanyar a Barcelona. Es va fer càrrec de l’Ajuntament el Pacte de Progrés, que, malgrat el poc temps de què disposava, va decidir organitzar un nou Grec. Així, l’estiu d’aquell any, mentre mig món estava pendent del cel, d’on havia de caure l’Skylab, l’atrotinat laboratori espacial de la NASA, els nous responsables del Grec trepitjaven terra ferma i posaven en òrbita allò de «...sóc d’una vella i cansada raça que ha peregrinat i ha escoltat». Posaven en òrbita l’Antígona, de Salvador Espriu. Un fragment del text, aquest, que continua dient: «Després del desert i de la set, una mà t’allarga una conquilla plena de l’aigua de la ciutat». I de set, en van passar, i molta, els nous padrins del Grec, els responsables de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, amb el regidor Rafael Pradas i el delegat Joan-Anton Benach al capdavant. Els motius? El poc temps –no més de cinc setmanes– per enllestir la programació. «No abrir el Teatre Grec este año era lo fácil dado la penuria de tiempo con que hemos contado. Sin embargo, consideramos que la programación, a pesar de ubicarse en un marco de transitoriedad, servirá para dinamizar la vida cultural de la ciudad». Qui parlava a les planes de Mundo Diario, el dia de la presentació del programa del Grec 79, era Joan-Anton Benach, delegat de Cultura de l’Ajuntament.
Malgrat tot, malgrat el poc temps per programar, l’espectacle inaugural d’aquell 1979 va ser un veritable èxit. Estrenada mesos abans a Horta, l’Antígona d’Espriu es deixava veure a Montjuïc. Signava la versió el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta; la direcció, Josep M. Segarra i Josep Montanyès. L’elenc, nombrós. Entre altres, Àngels Moll, Rosa Novell i Pep Munné. El muntatge, repetim, va ser un veritable èxit. El president de la Generalitat, Josep Tarradellas, va referir-se «a la molt digna, intensa i harmònica representació del lúcid i poètic text de Salvador Espriu». L’espectacle, tècnicament, no era una estrena. Però al Teatre Grec, que llavors tenia una capacitat per a 1.834 espectadors, hi van pujar en dos dies –les funcions van ser el 8 i el 9 de juliol– 2.668 persones. El dia de la inauguració van arribar-se a Montjuïc 1.000 persones. Entre elles, unes quantes que van ser notícia. Ho llegim al Tele/eXprés: «Al margen del interés dramático del espectáculo, del rigor y el respeto ostensibles en su realización, vale la pena anotar –por insólito– el hecho de la presencia en la noche inaugural de la temporada de la Corporación Municipal, como quien dice en bloque». Una pràctica que va deixar de ser insòlita per convertir-se, des d’aquell any, en habitual.
La crítica de La Vanguardia, signada per José Luis Corbert, també en parlava «Al margen del triunfal resultado artístico creemos que hay que reseñar dos hechos importantes en la noche inaugural de este Grec 79. Hechos que pueden condicionar el futuro de esta temporada, puesta en marcha de forma premiosa, pero creemos que eficaz, por el primer consistorio elegido democráticamente que rige nuestra ciudad en muchos años. El primer hecho, la presencia del propio alcalde, Narcís Serra, y de numerosos miembros de su consistorio en las gradas del anfiteatro. Y el segundo y más importante, a nuestro juicio, es que esas mismas gradas aparecían con una importante masa de público, que no sólo mostró su entusiasmo por el espectáculo que se les sirvió, sino que además demostró una confianza en esa temporada o acaso en sus representantes, ya que ellos les eligieron, que la han puesto en marcha».
La celebració del Grec 79 es va deure, en gran part, a l’esforç de Joan-Anton Benach. En molts àmbits es parla, de fet, del «Grec de Joan-Anton Benach». L’empenta per aixecar el teló va ser sobretot seva. «Como dijo el alcalde Narcís Serra en la presentación del ciclo del Grec la semana pasada», llegim al Tele/eXprés, «el hecho de que se abra esta temporada demuestra una voluntad política determinada por parte del nuevo Ayuntamiento. Se podría, dijo, haber destinado la partida económica dedicada a Cultura a otras urgencias presupuestarias, pero no queremos que el dinero destinado a Cultura se despiste hacia otras finalidades».
En l’àmbit artístic, el cartell del Grec 79 el va comentar Joaquim Vilà per als lectors del diari Avui: «Aquesta és la primera imatge del nou Ajuntament de Barcelona en matèria teatral. Feta amb precipitació –no hi havia pas temps per a més–, s’ha aconseguit una programació eclèctica que vol fer content tothom. Per a la ciutat de Barcelona les estrenes absolutes seran: la superproducció d’Esteve Polls i ”la Caixa” sobre Canigó; la versió de La tràgica història de Hamlet de Shakespeare; la visita dels Abrakadabra amb Insecta Spectacula; els recitals Alberti-Espert; l’espectacle d’Amancio Prada, Libélula (...) No és un Grec de “punta de llança”. No es pot negar, però, la vàlua dels espectacles que conformen la programació. Anem-hi?»
A més de ser el primer Grec organitzat per l’Ajuntament, el del 1979 ha passat a la història com el festival on es van poder veure tres dels espectacles que ja formen part de l’imaginari escènic català: Antaviana, l’aventura teatral que Dagoll Dagom va fer sobre textos de Pere Calders; M-7 Catalònia, d’Els Joglars d’Albert Boadella, i Sol solet, de Comediants.
El balanç del Grec 79: vint-i-dos espectacles, quaranta-dues representacions i 38.000 espectadors. Xifres que ajuden a parlar d’èxit. La Vanguardia: «El departamento de Cultura es consciente, por tanto, de que el éxito de la presente temporada debe atribuirse, en primer lugar, al alto nivel artístico de los profesionales y grupos de teatro que han actuado en el Grec y al rigor con que han realizado su trabajo».
1980-1983. Flor d’un dia... i vint anys
«Dionisos, el dios alrededor del cual el teatro empezó a tomar forma en la antigua Grecia, ha sido el primero en tomar la palabra en la solemne apertura del Grec 80. De nuevo él ha invitado a la fiesta teatral a la ciudad y al pueblo, reunidos en torno a nuestro clásico escenario y representados por los más dignos notables, que, junto con los ciudadanos que llenaban las gradas, celebran en el esplendor de una noche veraniega el inicio de los festivales que toman nombre y sabor de la más cultivada antigüedad.» Són paraules amb un regust antic, desempolsades de les planes d’El Correo Catalán. Les signa al mes de juny del 1980 el seu crític teatral, Josep Urdeix.Ho fa per referir-se a Les Bacants, l’última tragèdia d’Eurípides i el primer muntatge del Grec 80. El 16 de juny, 1.770 persones van pagar les 250 pessetes de l’entrada per veure aquest espectacle, dirigit per Ricard Salvat; un text on precisament es fa un homenatge a la immortalitat del teatre. L’elecció de l’obra va ser, per a molts, encertada. Joaquim Vilà, crític del diari Avui: «Aquestes Bacants marquen un camí a seguir. Tant de bo que reconciliïn el gran públic amb els clàssics grecs. Uns amics de tota la vida que hauríem de veure bellugar més sovint». Una representació que, per al crític de Tele/eXprés Martí Farreras, significava «un punt de partida brillant d’aquesta temporada d’estiu».
Les Bacants va representar, a més, el debut de Biel Moll a la direcció del Grec, que va exercir fins a l’any 1983. Quatre edicions on el Grec va créixer en pressupost, en nombre d’espais, en nombre d’espectacles i en nombre d’espectadors. Un creixement que va venir acompanyat, també, d’un canvi de mentalitat que va consolidar-se.Maria Aurèlia Capmany, regidora de Cultura, reconeixia l’any 1984 que el Grec «ja no és sols un teatre, el Grec és una proposta per viure l’entrada de l’estiu en la plenitud de totes les arts escèniques».
Per inaugurar les diferents edicions d’aquest període, al marge d’Eurípides, van triar-se espectacles dirigits per Pere Planella (La Bella Helena, de Häcks-Offenbach, Grec 81); Ferruccio Soleri (Arlecchino e gli altri, Grec 82) i Mario Gas (L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, Grec 83).
A poc a poc, el festival es va deixar veure a més espais de la ciutat. L’any 1980 és el primer de la plaça del Rei, un escenari que ja no va desaparèixer del cartell del Grec; un espai medieval i màgic. El del 1980 també és el primer Grec dels jardins de l’Antic Hospital de la Santa Creu. La Casa de Caritat debuta l’any 1981, i el Turó Parc va ser dos anys al festival (1982-1983), i es va convertir en escenari de teatre infantil. El Palau de la Virreina va participar l’any 1984 en el festival com a seu de l’exposició «L’home i la màscara».
Però anem a pams. El 1980 va ser un any de creixement. Després de les presses i la improvisació que van presidir l’edició del 1979, l’Ajuntament va presentar un festival ben perfilat, ben armat. «El Grec ha de convertir-se en l’aparador d’allò que es faci tot l’any.» Ho deia Narcís Serra, l’alcalde de Barcelona en aquella època, a la presentació del festival. El regidor de Cultura, Rafael Pradas, hi afegia: «El Grec no serà flor d’un dia en els projectes teatrals de l’Ajuntament».Una afirmació que, afortunadament, s’ha revelat del tot certa.
L’expansió física del festival també és artística. El Grec va començar la dècada amb un augment important del nombre d’espectacles: dels dinou de programats l’any 1979 es va passar als cinquanta-tres d’aquest 1980. El creixement es va fer, també, amb la voluntat d’obrir-se a la creació artística d’altres països. El Grec 80 va convidar companyies i artistes a Barcelona perquè presentessin els seus treballs. Només dos, però sonats: Le Cirque Imperial, del Centre Dramatique de La Courneuve, i Misterio Buffo, de Dario Fo, a càrrec del Collettivo Teatrale La Comune. En el cartell no falten, és clar, muntatges catalans. Entre altres: Laetius, d’Els Joglars; El mentider, en versió del Col·lectiu Ignasi Iglesias; Antoni i Cleòpatra, de Teatre de Trànsit, i Titus Andrònic, del Lliure.
El 1980 va ser el primer any en què el teatre infantil es va incorporar a la programació del festival.Una altra novetat, i no és artística, la trobem als diaris del mes de juny en forma d’anunci: «Los jubilados y los parados podrán beneficiarse de un 40 % de descuento en el precio de las entradas». Del balanç que Joan-Anton Benach va fer del Grec 80, que va tenir prop de 90.000 espectadors, destaquem el que Tele/eXprés denomina «fenómenos sistemáticos»: «Han comprobado [els organitzadors del festival] que existen una serie de fenómenos casi sistemáticos como, por ejemplo, que el lunes es mal día y que todos los espectáculos del Grec han tenido más espectadores en la segunda representación que el día del estreno, y más el tercer día que el segundo». Una situació, per a Benach, «que haría pensar en alargar la permanencia de los mismos si no fuera porque entonces disminuye la oferta».
El Grec 81 es va inaugurar amb La Bella Helena. L’elecció d’aquest muntatge, dirigit per Pere Planella, l’explicava Joaquim Vilà a l’Avui: «L’Ajuntament ha obert el foc amb La Bella Helena, com una mena de petit homenatge a la gent del Teatre Lliure al final de la seva cinquena temporada; cinc anys d’anar amb una sabata i una espardenya, en la més disbauxada anormalitat, entestats a fer un teatre “normal” per a un país “normal”».
Seguint les passes d’Helena, una seixantena d’espectacles. Tornen a Barcelona els actors del Centre Dramatique de La Courneuve. Ho fan amb Lucelle. També es passegen per la ciutat La Celestina, de Fernando de Rojas en versió del Teatro del Aire, i Le Troiane, de Sèneca, del Teatre Grec de Siracusa. El programa també inclou Chauffeur al Palace! de Santiago Rusiñol i direcció d’Adrià Gual; Medea, d’Eurípides, a càrrec de la companyia de Núria Espert i direcció de Lluís Pasqual, i El Príncep d’Homburg, de Von Kleist, en versió de la companyia Adrià Gual i direcció de Ricard Salvat.
El Grec 81 va ser l’any dels cantautors. Grans noms de l’escena musical van actuar al festival: Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Nacha Guevara, Carlos Cano i Amancio Prada. L’òpera també té el seu racó. La serva padrona, de Pergolesi, i Bastiana, de Mozart, són els regals que va deixar a Barcelona la London Opera Ensemble. Dues peces a les quals cal afegir El barber de Sevilla, de Rossini, dirigit per Mario Gas.
El cartell del Grec 82 va presentar setanta-nou espectacles. La programació, arriscada, es basava en les companyies catalanes i apostava per portar espectacles de dimensió internacional. Tres grans noms:Mario Gas, a la direcció de Madame Butterfly; Lindsay Kemp, amb el Somni d’una nit d’estiu, i Fabià Puigserver, amb El misantrop.
«El Grec 83 continua evitant, modestament, la qualificació de festival. I malgrat tot, participa d’allò que aquest mot, sense dubte equívoc, significa avui a moltes ciutats d’Europa. Alhora el Grec és un vehicle d’obertura i de projecció cultural de Barcelona, l’oportunitat que la ciutat estigui integrada als circuits de festivals europeus.» És un bocí del programa del «vehicle» Grec 83. Una edició que segueix creixent, apropant-se ja al centenar d’espectacles. Els cinc escenaris on es programen espectacles –Teatre Grec, plaça del Rei, Casa de la Caritat, Jardins de l’Hospital i Turó Parc– es consoliden. L’edició del 1983 es va tancar amb Glups!, de Dagoll Dagom, un muntatge estrenat un mes abans a Girona, dirigit per Joan Lluís Bozzo i que confirmava la companyia catalana a l’escena del musical. Aquell any es va acomiadar l’equip que havia fet possibles quatre edicions del festival. L’any 1984 un nou equip va agafar les regnes del Grec.
1984-1985. Gassman i Casares
«Potser algú ens podria retreure que el Grec 84 no ha adoptat un model únic, ni un tema central, ni la predisposició a un fenomen determinat de la cultura de l’espectacle;algú ens podria retreure, també, que el Grec no és més que un calaix de sastre on trobareu retalls de molts colors i de molta diversitat d’estofa. Però això, que podria ser un defecte, pot tenir, ben mirat, el seu encant per dues concretes raons: la primera, la modèstia del seu pressupost, la segona, el convenciment que els serials monogràfics poden interessar a una elit, però que, sovint, deixen indiferent la majoria dels espectadors.» Són paraules de Maria Aurèlia Capmany, nova regidora de Cultura. Servien per parlar del Grec 84, el primer dels dos festivals que van dirigir a quatre mans Joan Maria Gual i Josep Anton Codina. La primera vegada que el Grec tenia una direcció bicèfala. La primera i l’última.
Gual i Codina es van estrenar amb una òpera. El Grec va alçar el teló amb Rossini i Il turco in Italia. Mario Gas va dirigir el muntatge i va explicar a les planes d’El El Periódico de Catalunya el perquè d’aquesta elecció: «Habíamos propuesto al Ayuntamiento montar Tosca o Rigoletto o Don Giovanni, que eran óperas populares. Pero la idea que tenían para este año era montar algo que no fuera de repertorio, para lo que, según el Ayuntamiento, ya está el Liceo».
El primer any del tàndem Gual-Codina va tenir nom propi: Vittorio Gassman. Els seus van ser uns recitals d’exhibició, on va interpretar Informe per a una Acadèmia, de Franz Kafka; fragments de Kean, de Dumas, en versió de Jean-Paul Sartre; L’home de la flor a la boca, de Pirandello, i Les Picardies del Teatre, de Codignola. El preu per veure durant tres hores Gassman va ser de 600 pessetes.Aquesta era la tercera vegada que l’actor italià visitava Barcelona. Abans havia representat El giocco degli eroi (Palau de la Música, 1963) i DKBC (Teatre Romea, 1968). A Barcelona, Gassman, que llavors tenia 62 anys, va fer teatre. En va fer i el va definir. «El teatro es un arte simbólico y vagamente mágico en el que experimento la sensación de realizar pequeños milagros laicos», deia en una entrevista.
El Grec 84 creix. Creix el nombre d’escenaris fins a set. S’estrenen, com a espais, el barri del Born, on es programa circ, cinema i teatre infantil; Els Quatre Gats, un local amb molta història on es pot veure cinema i concerts de petit format, i l’Off Grec – La carpa, que envaeix el Parc de la Ciutadella amb un cartell eclèctic. L’any 1985, el Born i Els Quatre Gats van sortir del programa. L’aposta es va concentrar, llavors, al Parc de la Ciutadella. Un parc que oferia quatre escenaris i on es podia veure el programa del Grec Jove.
Del Grec de Gassman, que va tenir balanços elogiosos, cal deixar escrits altres noms. L’auca del senyor Esteve, de Rusiñol i direcció de Pere Planella; les Accions Teatrals Col·lectives de La Fura dels Baus; Bye-Bye-Show-Bizz, de Jerôme Savary, i Fedra, a càrrec de la companyia de Paz Ballesteros.
El crític Gonzalo Pérez de Olaguer va qualificar de preocupant l’edició del 1985. Davant d’una oferta artística que es concretava en 105 espectacles, 300 actes i 6.000 localitats diàries, Pérez de Olaguer es preguntava quina seria la resposta del públic. «Este Grec 85», escrivia a El El Periódico, «aparece, a priori, demasiado suelto, falto de una espina dorsal, sin definir unos mínimos objetivos que den cierta coherencia a la programación. Y parece, más que nunca, desgajado del teatro y de la profesión local. Las mejores campañas del Grec han estado ligadas al teatro que aquí se hace, lo que en absoluto sucede este año, en que la mayor parte del Grec llega de fuera, y con una oferta falta también de atractivos».
L’any 1985, el Grec va haver de baixar al purgatori. L’espectacle inaugural, Orfeu als inferns, òpera bufa en quatre actes de Jacques Offenbach que va representar la companyia Théâtre Fontaine, no va ser gaire ben acollida. La crítica va ferse ressò de la poca força de l’espectacle, que va resultar més aviat modest. El El Periódico: «Fue una inauguración lánguida, sin fuerza, porque el espectáculo resultó más bien modesto y al que el marco del Grec le venía absolutamente grande».
Malgrat la fluixa inauguració, al Grec 85 es van poder veure grans muntatges. Va poder-se escoltar la veu de tampesta de María Casares. L’actriu va protagonitzar La nuit de Madame Lucienne, de Copi, i va deixar a la ciutat un vibrant testament interpretatiu. Salomé, d’Oscar Wilde i direcció de Mario Gas; El roig i el blau, de Joan Oliver i direcció de Montserrat Julió, i Les alegres casades de Windsor, de Shakespeare i direcció de Pere Noguera, són tres dels espectacles que s’hi van programar. Un dels convidats de luxe va ser Merce Cunningham, un dels pares de la dansa moderna. El coreògraf va mostrar els seus Events a l’ampli escenari del Teatre Grec.
1986-1987. “Més Grec que mai”
El Grec 86 va arribar a escena amb nova directora. Marta Tatjer, la primera dona a ferse càrrec del festival, en va dirigir dues edicions. Programes artístics al marge, aquests van ser dos anys destacats. Es van estrenar dos espais importants per al Grec: el Poble Espanyol, que el 1986 va deixar de ser una simple atracció turística per passar a acollir els grans concerts del festival, i el Mercat de les Flors, que s’hi va incorporar el 1987. Després d’acollir els antics Tallers Municipals, el Mercat s’havia estrenat al març del 1983 com a escenari teatral amb La tragèdia de Carmen, de Peter Brook. Amb la incorporació d’aquests dos nous espais, el festival va passar a ocupar tres dels recintes construïts a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1929: el Teatre Grec, el Mercat de les Flors i el Poble Espanyol. El Grec 86 és, a més, el primer en què apareix als cartells el faune com a símbol del festival. Des de llavors, aquesta divinitat menor de la mitologia grega ha estat present en els seus cartells.
Marta Tatjer va debutar a la direcció amb l’eslògan publicitari «Més Grec que mai».Va ser un any, aquest, en què la ciutat –aquella «Barcelona més que mai»– viu, i bull, amb la febre preolímpica. L’objectiu de Tatjer, eslògans al marge, és clar: «Fer el Grec més atractiu i de més fàcil accés per als ciutadans». Al Grec 86, per primer cop, els espectadors poden reservar les entrades per telèfon. Més novetats, una de bastant saborosa, es poden llegir a El El Periódico: «El Grec de Marta Tatjer presenta algunas atractivas novedades, entre las que destaca que las entradas sean numeradas y que funcione, en sus espléndidos jardines, un servicio suficiente para cenar antes o después de las representaciones». Un restaurant a l’aire lliure, que ocupava l’espai reservat a l’antic Pavelló de la Música i que s’ha convertit en un dels atractius de les nits estiuenques de Barcelona.
El Grec 86 es va inaugurar amb una opereta còmica, l’aplaudit Mikado de Dagoll Dagom. Joan Lluís Bozzo va signar la direcció de l’espectacle de Gilbert i Sullivan. El festival va regalar a la ciutat un cartell més reduït que el d’anteriors edicions. En total, cinquanta-cinc espectacles. Menys oferta, però de més qualitat. Van visitar Barcelona companyies de dotze països, entre altres dels Estats Units, Itàlia, Txecoslovàquia, Mèxic, França, Veneçuela, Brasil, Camerun i Ghana. Del programa destaquen els Virtuosos de Fontainebleau, una mirada sarcàstica als tòpics francesos feta per Els Joglars; Bob Wilson, que va provocar fins i tot les pedres en portar la modernitat fins als límits de la irritació amb Overture to the Fourth Act of Deafman Glance; dos Brecht: Els set pecats capitals dels petits burgesos, amb Carme Sansa i Joan Crosas, i Coltelli nel cuore, amb direcció de Mario Martone; el Shakespeare d’aquest any, Coriolano, dirigit per Tony Robertson,i la presència de Martha Graham, un dels grans noms de la dansa internacional. El 28 de juny, la Casa de Caritat acollia l’estrena de Mudances, el muntatge fundacional de la companyia del mateix nom que dirigeix Àngels Margarit.
La programació musical del 1986 es va desdoblar en dos escenaris: la plaça del Rei, que es reservava per als concerts de format més reduït, i el Poble Espanyol, que des de llavors va acollir l’oferta més popular, més multitudinària. El primer concert es va celebrar el 27 de juny. El Poble Espanyol es va estrenar en el Grec amb el VII Festival de Flamenc de Barcelona. El cartell del primer any el van integrar, a més, Oscar d’León; Papo Lucca i La Sonora Porteña; João Bosco i Paulinho da Viola; Milton Nascimento i Maria del Mar Bonet; Miles Davis i Mahavishnu Orchestra; George Benson; Al Jarreau i David Sanborn; i els intèrprets que participen en la Festa Africana. El programa es completava amb les projeccions de la XXVIII Setmana Internacional de Cinema de Barcelona. Amb el Poble Espanyol arriben, també, els primers patrocinadors privats. Des de l’any 1986, quan l’Ajuntament va crear un departament per atendre, encara d’una manera tímida, el patrocini privat, desenes d’empreses han donat suport al Grec amb la seva presència i ajut econòmic.
El segon Grec de Marta Tatjer, el del 1987, va ser un dels més musicals de la història. Es va inaugurar amb The Gospel at Colonus, un servei religiós baptista amb textos d’Èdip i música negra. Concebut, adaptat i dirigit per Lee Breuer, aquest muntatge narra la tragèdia d’Èdip. Ho fa sobre un argument que sintetitza les cultures europea, asiàtica i africana. Es tracta d’un gran musical amb més de seixanta actors a l’escena. Entre ells,Morgan Freeman.
Al Poble Espanyol, s’estava representant Dimonis de Comediants. Alhora a al Teatre Grec es va presentar El cantar del Mío Cid, del Corral de Comedias del Príncipe, i el musical La botiga dels horrors; a la Casa de Caritat es va poder veure Antígona, de Salvador Espriu; Désirs parade, de Philippe Genty; Plauto in farsa, de Pupi & Fresedde, i Stoeprand, de Studio Hinderik.
Al Mercat de les Flors es va representar Passeig d’aniversari, un espectacle basat en poemes de Joan Vinyoli i dirigit per Rafael Subirachs; Lluny de Malibú, una revista musical amb Guillermina Motta; Sonetos del amor oscuro, basat en textos de García Lorca, amb música d’Amancio Prada i direcció de Lluís Pasqual; i les Dues cares del flamenc, que mostrava la diferència entre la Suite Flamenca d’Isidoro Carmona i el flamenc popular de Pata Negra.
1988-1995. La consolidació d’un model
El mandat d’Elena Posa ha estat el més llarg en la història del festival. En va ser la directora en vuit edicions. Amb Posa, el Grec va estrenar denominació. Tot i que el primer any va dir-se Festival de Barcelona, des del 1989 el Grec és el Festival d’estiu de Barcelona. La nova etapa del festival va començar amb un bon regal per als espectadors. Ens ho explicava La Vanguardia: «El Teatre Grec tendrá desde este año butacas. Sobre la piedra se han fijado unas hileras de asientos de color gris y con respaldo que mejorarán la comodidad de los espectáculos» i permetran «mitigar la dureza y el granulado del granito».
Sobre aquest primer festival, sobre el Grec 88, escrivia Santi Fondevila a les planes de La Vanguardia: «No es una edición más del Grec, sino una nueva etapa con características bien diferenciadas de las precedentes y que podríamos sintetizar en cuatro cuestiones objetivas: un considerable aumento del presupuesto, motivado, en parte, por la operación de patrocinio privado; un cambio radical de los espacios escénicos; una programación prestigiosa con espectáculos internacionales del más alto nivel, y una política de precios que sitúa la media de las entradas en 1.300 pesetas».
El tret de sortida del Grec 88 el van donar, plegats, la Nederlands Dans Theater i Maria del Mar Bonet. La prestigiosa companyia holandesa va arribar amb tres coreografies: Psimphony of Psalms, Arenal i Sinfonietta. La cantant mallorquina va posar veu a l’Arenal, una recreació del món mediterrani que signava Nacho Duato, un dels primers espectacles presentats en un teatre espanyol on es combinava la dansa amb la música i el cant interpretats en directe. «No cabía desear mejor principio para esa nueva orientación del Festival de Barcelona que significa este Grec 88», va sentenciar Marjolijn van der Meer a La Vanguardia.
Un dels grans moments del Grec 88 el va portar Jeanne Moreau. La musa de la Nouvelle Vague va presentar a Barcelona Le récit de la servante Zerline, monòleg de l’escriptor austríac Hermann Broch dirigit per l’alemany Klaus Michael Grüber que va servir per reobrir el Teatre Principal, el més antic de Barcelona i des d’aquell moment recuperat com a espai escènic de la ciutat. La presència de la gran actriu francesa,com escriure El El Periódico, «constituye un auténtico acontecimiento ciudadano y uno de los más destacados que ha vivido el teatro barcelonés en los útimos años».
L’any 1988 també va ser una edició marcada per les primeres vegades. Aquest és el primer festival on va actuar Montserrat Caballé, en un Rèquiem de Mozart a càrrec de l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu. També va ser el primer any en què el festival es va representar en escenaris que no eren municipals, una novetat que amb el temps s’ha convertit en un dels trets característics del Grec. Al marge del Teatre Principal, aquell any va debutar el Villarroel Teatre. Ho va fer el 18 de juliol, amb programa doble: If pyramids were square, de Plan K, i All talking, all singing, all dancing... all Gershwin, de Manel Barceló. Tot això, el mateix any en què es recuperava l’Hivernacle, l’edifici del Parc de la Ciutadella construït amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. L’encarregada d’inaugurar-lo va ser Marina Rossell amb la Rosa de foc. L’any, finalment, d’estrena del Grec Transformadors, un programa artístic desdoblat en diferents escenaris com el Velòdrom d’Horta i l’Espanya Industrial.
Convertir-se en centre obligat de referència de les programacions estivals d’Europa. Amb aquest objectiu va començar a caminar el Grec 89. Un festival que va incorporar dos nous espais: la sala Zeleste i el Velòdrom d’Horta. Dos escenaris que van rellevar el Poble Espanyol fins al 1992.
Les troianes, d’Eurípides, van ser les encarregades d’obrir el Grec 89. En signava la direcció Thierry Salmon. L’obra, una singular versió de la clàssica tragèdia grega, era íntegrament interpretada per dones. El text era cantat i recitat en grec clàssic. Ferran Mascarell, en aquella època coordinador de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, va escriure: «Amb aquesta obra inaugurem una edició destinada a ser important en la història del Grec, per la consolidació d’aquest projecte cultural d’estiu». Una edició i un espectacle que, en paraules de Joan-Anton Benach, crític de La Vanguardia, «es en suma un pórtico que avala la categoría del gran ciclo espectacular de verano que quiere ser el Grec».
Però aturem-nos un instant en aquesta crítica. Benach reserva un últim paràgraf per parlar d’una incidència: «Al término de la representación fue leído un comunicado de la Associació d’Actors i Directors en el que se informaba de las reivindicaciones a la Televisió de Catalunya para la firma de un nuevo convenio de retribuciones y del sentido que tuvo el reciente encierro en el Teatre Poliorama. Esta acción, así como las del año pasado que reclamaban la inclusión de producciones autóctonas en el Grec, reflejan los vínculos morales que la profesión teatral mantiene respecto a las temporadas de este festival barcelonés desde aquel histórico verano de 1976». Es tracta de trenta-set actors reunits en assemblea permanent i en vaga indefinida. Reivindicaven un augment del 10 % en els seus drets d’imatge i el pagament del 75 % per repetició de programes durant el primer any.
«Cuando Elena Posa tomó las riendas de la temporada Grec declaró que iba a insistir en la línea de producir y coproducir espectáculos con creadores de nuestro país. El compromiso se ve realizado plenamente. La importancia de esta línea de actuación no reside únicamente en la posibilidad de que tal o cual director o grupo estrene una pieza, sino que abre las puertas de las creaciones autóctonas a otros festivales del extranjero. Esta apuesta se concreta en torno a directores tan consolidados como Joan Lluís Bozzo y en otros prácticamente desconocidos como Calixto Bieito.» La Vanguardia ens parlava d’un desconegut Bieito, que es va estrenar al Grec dirigint al Mercat de les Flors Els dos cavallers de Verona, de William Shakespeare.
L’edició del 1989 va propiciar la tornada als escenaris, vint anys després, de Serena Vergano. L’actriu italiana, musa de l’Escola de Barcelona, va protagonitzar, juntament amb Juanjo Puigcorbé, Vador/Dalí de Gala. També va tornar a Barcelona Jeanne Moreau, aquest cop amb La Célestine, una versió de Florence Delay sobre el clàssic de Fernando de Rojas.
El flamenc forma part, des del segle XIX, de la vida i el patrimoni cultural de Barcelona. Conscients d’aquesta rellevància, la inauguració del Grec 90 es va deixar a les mans, i als peus, del Ballet de Cristina Hoyos i els seus Sueños flamencos. Després de presentar-lo a l’Òpera de París, la bailaora va presentar a Barcelona el seu ballet. Va inaugurar un Grec, el primer de l’última dècada del segle XX, que va ser ben acollit. La crítica va escriure: «El Grec es hoy una marca consolidada, una marca cada vez más apoyada por patrocinadores privados y más decidida su dirección –con buenos resultados– en asegurarse los tiros. Una opción de la directora Elena Posa defendida cada vez mejor con una buena infraestructura ». El qui escriu és Pérez de Olaguer, que conclou: «Frente a una cierta especialización de los festivales, el Grec se inclina por una diversidad que parece contar con el apoyo del público, atraído sobre todo por el concepto de fiesta del espectáculo que se le ofrece desde las instancias municipales».
Al Grec 90, l’activitat artística es va concentrar en quatre escenaris: teatre i dansa, al Teatre Grec; propostes de risc, al Mercat de les Flors; música de petit format, a la plaça del Rei, i propostes més populars, al Velòdrom. La nòmina d’artistes la van integrar Calixto Bieito, que va dirigir Els enamorats, de Goldoni; Schiller, de qui el Lliure va presentar Maria Estuard; Robert Lepage, que va mostrar aquí Le Polygraphe; Konrad Zschiedrich, director de Nit de Reis, de Shakespeare, i José Tamayo, amb Calígula.
El 1991, el Grec va arribar en companyia d’un cicle de música islàmica. Els seus ambaixadors: Xahram Nazeri, els Dervixos Giròvags de Konya, el ball gnaua de Nass Marrakech i els iranians Zur-Hané. Per segon any consecutiu, el festival es va inaugurar amb ballet. Aquesta vegada, el Ballet Lírico Nacional.Una coreografia de Jirí Kylián i tres de Nacho Duato van conformar el programa del Lírico en la primera actuació a la ciutat des que Duato n’havia assumit la direcció. «Con el Ballet Lírico Nacional», llegim a El El Periódico, «se abre el camino de un Grec más, que este año se caracteriza por las cautelas ante una programación con menos nombres relevantes que en ediciones anteriores».
Del programa del 1991 destaquem quatre espectacles: Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, dirigit per Calixto Bieito; La noche de Eldorado, de Marcos Ordóñez i direcció de John Strasberg; Atzavara, amb coreografia d’Àngels Margarit, i L’hort dels cirerers, de Txèkhov i direcció de Konrad Zschiedrich.
Inclòs dins el Festival Olímpic de les Arts, el Grec del 1992 va ser el més breu de la història: del 17 de juny al 19 de juliol. La ciutat celebrava aquell any uns Jocs Olímpics que van reclamar tota la seva atenció. Una òpera de Bizet, Les Pêcheurs de perles, va obrir el festival. «La tradicional ópera del Grec», assegurava Roger Alier a La Vanguardia, «se apuntó un tanto, ya que llevaba más de un cuarto de siglo ausente de la vida operística barcelonesa».
Seguint la tònica dels dos darrers Grecs, el festival va concentrar l’oferta en quatre espais. En un d’aquests, la plaça de toros de la Monumental, Joan Manuel Serrat va oferir l’espectacle que més espectadors ha tingut en la història del festival en un espai tancat i en un sol dia. El 26 de juny, 14.200 espectadors van assistir al recital del Noi del Poble Sec.
La novetat, deixant de banda els calendaris i el nombre d’espectadors, va ser doble: el Poble Espanyol tornava a l’escena i la ciutat acollia el «Grec al carrer»: un programa amb desenes d’actuacions en sis escenaris a l’aire lliure.Dels quinze espectacles, només dos són de teatre. Les obres: Les noces de Fígaro, de Beaumarchais i direcció de Fabià Puigserver, i Isabel, Tres Caravel·les i un Embolicador, de Dario Fo, que també en signava la direcció artística.
Després de l’èxit i la feliç «tempesta» dels Jocs, va arribar la calma. Eren dies en què venia molt de gust que t’expliquessin... Historietes.Ho va fer Dagoll Dagom, amb l’espectacle inaugural del Grec 93. Un musical que va recollir el més significatiu de la trajectòria de la companyia. Un espectacle, en paraules de Pérez de Olaguer, «idóneo para movilizar público, porque ya es conocida la facilidad con que la gente acude a las representaciones teatrales del Teatre Grec de Montjuïc, que, en todo caso, este año saben a poco».
La Casa de Caritat va tornar al festival. Es van estrenar el Parc Güell, que va acollir el cicle «Dansa al parc», i el Palau d’Esports, que durant dues nits va acollir tres coreografies de la Compañía Nacional de Danza. Parlar del Grec 93, a més, és parlar de Hanna Schygulla, la musa de Fassbinder; de Bob Dylan, el mestre del folk rock; de Juan Echanove, l’antigalant del cinema espanyol; de Wynton Marsalis, un dels grans noms del jazz nord-americà; de Carles Santos, que va reposar Asdrúbila, i d’Ur Teatro, que va portar al Mercat de les Flors la sorpresa teatral de l’any, el shakespearià Sueño de una noche de verano.
«Un Grec tentador», així titulava El El Periódico el seu editorial, publicat en vigílies de la inauguració del Grec 94: «El certamen se abre este año con la voluntad de actuar como paraguas sobre toda la ciudad, integrando la actividad escénica de los teatros privados que, por primera vez, han sido invitados a incorporarse a la programación. Esta iniciativa supone pasar de los ocho espacios habituales de representación del Grec hasta 23. Tendremos 33 espectáculos de teatro, 2 óperas de la programación del Liceu,10 compañías de danza, 35 conciertos y recitales de música, 2 ciclos de cine y otras sorpresas. Es un menú tentador que debe consolidar el Grec como punto de cita inexcusable de los barceloneses que dedican el verano al ocio inteligente y de calidad».
El menú aquell any es va poder tastar en nombrosos restaurants, escènicament parlant, és clar. I és que l’any 1994 va ser l’any de màxima expansió del Grec. A l’ombra d’escenaris veterans o ja estrenats, com el Teatre Grec, el Mercat de les Flors, la Sala Villarroel, el Parc Güell, la plaça del Rei, el Poble Espanyol i la Casa de Caritat, en van debutar quinze: la Sala Beckett, el Teatre Malic, l’Artenbrut, el Tantarantana, el Teatreneu, l’Adrià Gual, La Cuina, el Teatre Condal, el Teatre Goya, el SAT, el Jove Teatre Regina, el Palau Sant Jordi, el Palau de la Música, Chic Studio i les Piscines Picornell. Una ampliació que no va passar desapercebuda. El El Periódico: «No hay grandes perlas, es cierto, pero sí una oferta variada capaz de interesar al ciudadano medio y con la novedad que supone la colaboración del Grec con los teatros privados».
En aquests escenaris es van representar els 104 espectacles que integraven el programa del Grec 94. El teatre va guanyar pes en el cartell: dels vuit muntatges teatrals del 1993 es va passar a vint-i-cinc. El programa es va obrir al Grec de Montjuïc amb Otel·lo, dirigit per Mario Gas i interpretat per Pep Cruz, una estrena amb la qual el festival es va afegir als actes commemoratius del centenari del naixement de Josep Maria de Sagarra, traductor d’aquesta versió.
A més d’Otel·lo, el cartell del Grec va acollir dues obres més de Shakespeare: Les alegres casades de Windsor, dirigida per Carme Portaceli, i Measure for Measure, de la companyia Cheek by Jowl. El del 1994 va ser, també, el primer Grec de Joaquín Cortés, i el primer en què es va utilitzar el nou Palau Sant Jordi: l’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu hi van interpretar Lucia de Lammermoor, de Donizetti, un espectacle que Pilar Miró va enregistrar per televisió.
Expansió; és a dir,molts espais (trenta-dos) i molts espectacles (124). Amb aquesta màxima va arribar el Grec 95, el darrer festival d’Elena Posa com a directora. La ministra de Cultura d’aquell temps, Carmen Alborch, la va nomenar nova directora de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas.Va inaugurar el festival el successor de Posa: Xavier Albertí va signar la direcció d’Antoni i Cleòpatra, el Shakespeare que es va estrenar al Teatre Grec protagonitzat per Josep Minguell i Rosa Novell.
«El Grec 95», llegim a les planes d’El El Periódico, «actúa como paraguas de una manifestación –teatro, danza, música y cine– en la que el sector privado tiene mucho que decir. En tiempos de crisis presupuestarias, el Ayuntamiento apuesta por esta fórmula, la única posible si se quiere ofrecer un festival de estas características».
L’any 1995 va deixar-nos escampats pel programa Cristales rotos, el text d’ArthurMiller dirigit per Pilar Miró i protagonitzat per José Sacristán,Magüi Mira i Pep Munné.Un dels espectacles més esperats va ser El rei Joan, de Shakespeare, muntatge de Calixto Bieito, amb traducció de Josep Maria de Sagarra i amb Mingo Ràfols en el paper de rei. El Convent dels Àngels es va estrenar com a escenari teatral.Va ser l’any de Sergi Belbel a la direcció de L’hostalera, de Carlo Goldoni; de Robert Lepage, que va signar la posada en escena de Les sept branches de la rivière Ota; de Nigel Charnock a la direcció de L.O.V.E, un muntatge que es nodria dels sonets de Shakespeare, i d’Emilio Gutiérrez Caba, que es va fer càrrec de La boba para los otros y discreta para sí.
La dansa va tenir en el darrer Grec d’Elena Posa un pes important. Van visitar Barcelona, entre altres, Nacho Duato, Mario Maya, els Ex Machina, la Pretty Ugly Dancecompany, el Ballet Flamenco Antonio Canales, Lanònima Imperial i Danat Dansa. Amb la seva actuació, els Danat van estrenar un nou espai, el Pati de les Dones del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), un escenari que des d’aquell any es va consagrar a la dansa.
La presència de les sales alternatives en el programa del Grec 95 va ser un fet. La seva va ser una presència consolidada. Teatres sense butaques de vellut on es van estrenar veritables joies. Un exemple: Ferran Madico va dirigir aquell any a l’Artenbrut Treball d’amor perdut, de Shakespeare, una comèdia sobre la tragèdia de les passions. La col·laboració del Grec amb les sales alternatives va ser una prova que el festival s’implicava en la realitat escènica de Barcelona.
1996-1999. Sota el paraigua del Grec
Autor, compositor i director teatral, Xavier Albertí es va fer càrrec l’any 1996 del festival que buscava consolidar un model on convivien oferta pública i privada. El seu va ser un mandat de quatre anys on el festival va experimentar un creixement espectacular pel que fa al nombre d’espectacles i al nombre d’espais. El Grec volia arribar al màxim nombre d’espectadors, agradar a tothom. Un mandat on es va diferenciar entre oferta oficial, marcada per la vocació pel risc i l’aposta pels nous creadors: Secció Oficial; i oferta privada, amb un sentit més comercial: Secció Oberta. El festival va viure en aquest període una expansió artística que el va portar a estendre’s, també, per l’àrea metropolitana.
El primer Grec d’Albertí el va inaugurar L’avar, de Molière, un muntatge dirigit per Sergi Belbel i protagonitzat, entre d’altres, per Lluís Soler, en el paper d’Harpagon; Joel Joan, Oriol Broggi i Joan Massotkleiner. Parlant de l’espectacle, Belbel es referia al Teatre Grec: «Este espacio es radical: o te lo comes o te come, o lo vences o te vence. Es, desde luego, un espacio en el que no puedes hacer naturalismo». Amb L’avar es va obrir una edició marcada per la reflexió sobre la idea contemporània d’Europa i la seva història recent, que es va abordar en els muntatges Murx den Europäer!, Richard III –el gran triomfador a Avinyó, l’any 1995– i Tartuf. En aquesta primera edició ja es va apostar, decididament, pels creadors locals, que, segons el nou director del festival, «són un esperançador relleu generacional». Aquest primer any van signar muntatges Roger Bernat (Una història d’amor); Alberto Bokos (Clàssic); Manuel Dueso (Sara i Simon); Ferran Madico (Prendre part) i Rafel Duran (L’alfabet de l’aigua).
El programa del primer Grec d’Albertí va presentar 162 espectacles i trenta-tres espais. Va ser, per a la professió, un dels cartells més ambiciosos de tota la història. Asseguren, això sí, que «falta una certa reorganització de l’oferta i també una major definició dels objectius del Grec». Aquesta edició va estar marcada pel retorn de Ramon Oller com a ballarí; pel comiat de Nacho Duato de Barcelona; per l’estrena al Pati Manning del Macbeth dirigit per l’anglesa Tamzin Townsend, amb Pep Tossar i Mercè Lleixà en els papers protagonistes, i per la sarsuela que va signar Calixto Bieito, La verbena de la Paloma.
El crític Joan de Sagarra va acomiadar el primer Grec d’Albertí amb una recomanació a les planes d’El País: «Si de veras se quiere dar rango internacional al Grec, venderlo no sólo a los turistas que nos visitan sino fuera de nuestras fronteras, hay que procurar coproducir con otros festivales nuestros propios espectáculos, venderlos fuera».
Més llarg, més variat, més arriscat, més contemporani.Així pot definir-se el segon festival signat per Albertí, el Grec 97. Els nombres, com se sol dir, parlen per ells sols: 177 espectacles, quaranta-nou escenaris i 2.631 artistes. El Grec 97 va ser el més jove: en el programa, llevat de La tempestat de Shakespeare i Brecht, costava trobar-hi un text amb més de vint anys d’antiguitat.Va ser, també, el més variat: una diversificació del tot deliberada amb la qual es pretenia arribar al nombre més gran d’espectadors. Aquest va ser el primer any del Grec Metropolità: el faune va visitar Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet de Llobregat i Sant Adrià de Besòs.
Una de les grans novetats del festival va ser gràfica. El 1997, per primer cop, el faune que il·lustra el cartell del Grec es va triar entre les propostes d’un concurs públic. Els primers guanyadors del concurs de joves dissenyadors van ser Aristu, Balaguè i Güet. Van ser els autors del cartell del 1997, una imatge que, a més, va rebre el premi Laus 98. L’han succeït, fins avui,Miquel Puig (1998), Juan Cardosa (1999),Mercè Ferrero i Elba Benaiges (2000) i Guillem Cardona (2001), entre d'altres.
El Grec 97 es va estrenar amb un impacte. Després de vint-i-cinc anys sense pujar a un escenari espanyol, Milva va obrir la programació del festival. Ho va fer protagonitzant Non sempre splende la luna. Milva canta un nuovo Brecht, un espectacle que va dirigir Giorgio Strehler i on es va donar cabuda a les obres menys conegudes de Brecht. Milva, que per primer cop cantava a l’aire lliure, va interpretar vint temes. Va tancar el recital amb Epitafi per Rosa Luxenburg, en català. El País: «Es un inicio de lujo. Un inicio realmente fuerte. El listón ha quedado muy alto».
El 1997 va ser l’any d’una iniciativa teatral singular i arriscada. Va ser l’any de l’Hotel de mala mort, un espectacle desdoblat en cinc escenaris, els de cinc sales alternatives de Barcelona: Sala Beckett (Pat’s Room); Artenbrut (Precisament avui); Malic (Bunyols de Quaresma); Teatre Nou Tantarantana (Boig per si de cas); Versus (Estranyament estrany). L’obra va ser creada i escrita per cinc autors:Mercedes Abad, Núria Amat, Josep Maria Benet i Jornet, Joan Cavallé i Andreu Martín.
El festival va rebre aquell any la visita d’un convidat de proporcions notables. Va visitar Barcelona el gegant de Royal de Luxe: un immens artefacte, creat per Jean-Luc Courcoult, de dues tones de pes i 9,5 metres d’alçada. Un Gulliver que va instal·lar-se a la Pedrera i va passejar-se per la ciutat.
L’any dels centenaris dels naixements de Federico García Lorca i Bertolt Brecht, el Grec 98 va alçar el teló amb Así que pasen cinco años, un text de Lorca inèdit fins llavors. L’obra, considerada una de les comèdies impossibles del poeta andalús, on es parla de l’inexorable pas del temps, va ser dirigida per Joan Ollé. L’elenc, de quinze actors, l’encapçalaven Pere Arquillué, Laia Marull, Bea Guevara i Manuel Carlos Lillo. «Inaugurar un festival Grec con Así que pasen cinco años y no con cualquier otro de los textos más convencionales de Lorca es simplemente un acierto. Si además se logra aprovechar la magia de un espacio como el Teatre Grec para potenciar la poesía de este texto, la jugada es redonda.» Ho deia Pablo Ley, crític teatral d’El País.
Segons Albertí, el Grec 98 apostava decididament «per un fet que alguns veuen com una pedanteria, però que no ho és en absolut: la creació». La seva intenció era fer del festival «una plataforma de reflexió per a la creació».
L’any 1998 va arribar amb novetats.Va ser el primer Grec amb dues seccions: l’Oficial i l’Oberta. Es va separar, per primer cop, l’oferta artística del festival. Va ser el primer Grec on es va convidar un país a protagonitzar el cicle «Mirada sobre...», que pretenia mostrar el moment de la creativitat en altres indrets. El primer convidat va ser Colòmbia. El Grec metropolità va créixer en el seu segon any de vida. Ja eren set les poblacions del cinturó de Barcelona que hi participaven. S’estrenaven, ara, Viladecans, Sant Just Desvern i Cornellà de Llobregat.
Peter Brook, figura clau del teatre europeu de la segona meitat del segle XX, va presentar al Mercat de les Flors Je suis un phénomène, un viatge pel cervell que no coneix l’oblit: una faula sobre els prodigis de la memòria. Brook tornava al Mercat, un espai que ja coneixia perquè va ser qui va descobrir-lo com a escenari teatral el 28 de febrer de 1983, amb La tragèdia de Carmen. «El teatre és una porqueria avorrida on un es pot morir d’avorriment pagant.» La sentència és de Werner Schwab, transgressor del teatre centreeuropeu. D’aquest austríac, el Grec va estrenar Les presidentes, muntatge que dirigia Carme Portaceli i interpretaven Mercè Arànega, Lurdes Barba i Lina Lambert. Un altre dels noms del Grec 98 va ser Adrià, l’emperador romà que va néixer a l’Espanya romana, es va educar a Grècia i va viure a Itàlia. Memorias de Adriano, amb Pepe Sancho i Rosa Novell, va arribar al Grec amb direcció de Maurizio Scaparro, que signava l’adaptació del text de Marguerite Yourcenar.
L’any 1998 va aterrar a Barcelona l’argentina Adriana Varela, una artista que «lleva su tango duro y sombrío a la plaza del Rei». «Es el fenómeno emergente del tango», escriu Arcadi Espada a El País. «Cantante excepcional y tardía, canta por primera vez en Barcelona.» Aquesta gran veu del tango, una de les grans descobertes d’aquest festival, va oferir dos grans recitals. Miquel Jurado, crític musical d’El País, en va parlar: «Una voz que, ajena a innovaciones y purismos, le ha devuelto al tango muchas de sus esencias perdidas y, por encima de todas, una: credibilidad». L’any 2001, Varela va tornar al festival que la va donar a conèixer a tot Espanya amb una actuació memorable al Grec de Montjuïc.
L’Espai Escènic Joan Brossa, inaugurat al desembre del 1997, es va incorporar a la programació del Grec. Ho va fer amb quatre muntatges: El bell lloc, de Joan Brossa; Oïsme, una conferència espectacle a càrrec de Perejaume; 21 mirades, as de cors, de Hausson; i Peix per peix, de Roland Schimmelpfenning. També és important la recuperació d’Artaserse, l’òpera barroca catalana del compositor barceloní Domènec Terradellas. Estrenada el 1744 a Venècia, aquesta òpera no s’havia tornat a representar des de llavors. A l’escenari del Teatre Grec feia sis anys que no es veia cap òpera.
«El festival es el único en su planteamiento y hace del riesgo y de la contemporaneidad dos de sus objetivos», escrivia Gonzalo Pérez de Olaguer a El El Periódico. «Falta en este Grec la presencia de un gran Brecht –sólo hay un pequeño y atractivo musical– en el año de su centenario, y también el teatro clásico castellano, hechos que el propio Albertí asume como ausencias no queridas. El Grec 98 tiene la vocación de hacer crecer un modelo de festival único en Europa. Único por su equilibrada combinación entre oferta pública y privada. Y único, también, por el divorcio explícito entre el Ayuntamiento de Barcelona –impulsor– y la Generalitat.» Un balanç que completava Ferran Mascarell, que en aquella època era director gerent de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB): «El festival», assegura en un article, «destila ese tono cosmopolita, explícitamente antisectario, ideológicamente atrevido, que invita a pensar y disfrutar, sentir y, cómo no, pasarlo bien».
L’últim Grec que va programar Xavier Albertí el va inaugurar una veu carregada de memòria. La veu de Raimon, un cantautor amb una trajectòria vital i artística que forma part de la història del país. Cançons d’amor, cançons de lluita va ser el títol de l’espectacle que va oferir el de Xàtiva. Era el tercer cop que Raimon actuava al Teatre Grec; la primera actuació, l’any 1976. I la primera vegada que un cantautor inaugurava el Grec. Jordi Bianciotto, crític musical d’El El Periódico: «Así es el Raimon de 1999: depurado gestor de la emotividad, austero pero fluido narrador doméstico y, sobre todo, insobornable mensajero del pensamiento. Un cronista de virtudes extramusicales que sigue sin poder marchar del escenario sin cantar Diguem no y Al vent».
«La màscara és un instrument misteriós, terrible. Amb la màscara estem en les fonts del misteri teatral, tornen a aflorar els dimonis, els rostres immutables, immòbils, estàtics, que estan a l’arrel del teatre.» Són pensaments del director teatral Giorgio Strehler. Paraules que tornaven a sentir-se gràcies a la visita d’una de les perles del Grec 99, Arlecchino, servitore di due padroni, de Carlo Goldoni. Obra emblemàtica dels fonaments del Piccolo Teatro di Milano, aquesta metàfora sobre l’ofici d’actor, una comèdia de màscares sobre la supervivència i l’amor, va estrenar-se l’any 1947. És un espectacle, però, pel qual no passen els anys. Ho va deixar ben palès el 1999. Un espectacle que va deixar bocabadats més d’un. Entre d’altres, Lluís Pasqual: «Quienes tengan la suerte de verlo habrán asistido a uno de esos momentos que sólo da el teatro, cuando el milagro tiene nombre de hombre o de mujer, de actor o actriz, y un ser humano puede convertir una máscara en algo más vivo que el más vivo de los hombres, casi en un dios».
L’any 1999, Barcelona i Edimburg van signar un intercanvi teatral. Van col·laborar en la producció de dues noves produccions, que es van estrenar a totes dues capitals. Es tracta de La cita, de Lluïsa Cunillé i direcció de Xavier Albertí, i L’especulador, de David Greig, dirigida per Philip Howard.
Un dels plats forts del Grec –que va tornar a programar una «Mirada sobre...», dedicada ara a Mèxic– va ser Molt soroll per no res, de Ferran Madico.Un espectacle amb una gran acollida de la crítica, que el va considerar un dels muntatges de Shakespeare més equilibrats fets darrerament a Catalunya. Un altre Shakespeare va tancar la programació al Teatre Grec: va ser el Hamlet que signava Lluís Homar, un espectacle protagonitzat pel mateix Homar i Carme Sansa. Destacat, també, va ser el Leonci i Lena de Georg Bücher, que va presentar-se al Teatre Joventut.
En aquesta edició, el Grec va donar la benvinguda al cinema. Es va programar el Festival de Cinema d’Estiu Net-99, una mostra cinematogràfica consagrada als Nous Talents Europeus –Net, d’aquí el nom–, realitzadors amb obra inèdita i sense distribució a Espanya. Una mostra que no va acabar de reeixir i que en la seva primera i última edició va premiar, com a millor pel·lícula,Mare i fill, del cineasta rus Aleksandr Sokurov.
El setmanari El Temps va dedicar un article al Grec: El Grec que Vol i el Grec que Dol. El signava Andreu Sotorra. Hi podem llegir: «El Grec, amb virtuts i defectes, és un Festival que vol i dol. Vol quedar bé amb l’espectador més heterogeni. Vol acontentar els productors. Vol donar joc a les sales privades. Vol fer bullir els espais oberts de teatre d’estiu. Vol fer un festival del sud d’Europa. I vol tocar el prestigi amb la punta dels dits a canvi d’una temerària estrena oficial cada dos dies. [...] I és per això que la programació teatral del Grec navega entre una Secció Oberta –la dels promotors privats– i una Secció Oficial –la signada pel director del Grec– en un poti-poti que desorienta els més experts i distorsiona el caràcter que hauria de tenir un Festival d’Estiu de vocació europea».
Xavier Albertí va deixar el càrrec de director del Grec l’any 1999. Entre els nombrosos balanços que va fer de la seva gestió, va defensar la política d’encàrrecs, és a dir, de produccions: «Sense un Grec que no hagués encarregat òperes, coreografies o textos dramàtics, segurament el nostre patrimoni d’arts escèniques estaria més empobrit. Crec que el Grec ha servit per tenir peces que ja són una mica clàssiques de la cultura contemporània d’aquest país».
2000-2001. Menys és més
Els càlids sons d’una de les millors obres de Stephen Sondheim, A little night music, una obra mestra de Broadway, van ser els encarregats d’obrir el Grec 2000. Va ser el primer dels que havia de dirigir el nou responsable del festival, Borja Sitjà. Després del seu pas pel Centro Dramático de Madrid i el Théâtre de l’Odeón – Théâtre de l’Europe de París, d’on va ser responsable de programació, Sitjà va arribar a la direcció del Grec amb un programa ben definit, dominat per la idea de fer un festival intel·ligible i abastable pels espectadors i presidit per l’eslògan minimalista «Menys és més», sorgit de l’encàrrec que va fer Ferran Mascarell, que en aquells moments era regidor de Cultura, de reduir l’oferta del Grec. El festival va tenir menys espectacles però van ser de gran qualitat i es van mantenir més dies en cartell. Sitjà va apostar per la reducció del Grec a sis setmanes; per l’eliminació de les seccions dins el festival; per la creació; per la internacionalització; per la producció i la coproducció, i per la definició d’un model de col·laboració coherent amb el sector privat. Un festival que va deixar de convidar països i va convidar ciutats, i que va crear un dels cicles més concorreguts, els «Solos».
Mario Gas va dirigir A little night music, musical nord-americà cantat en català, ambientat a Suècia i representat en un teatre grec. Un exemple d’interculturalitat que va obrir el Grec 2000. El nou cartell tenia vuitanta-cinc espectacles. Cal destacar la presència de Lev Dodin (Txevengur); Àlex Rigola (Titus Andrònic); Georges Lavaudant (Ajax-Philoctète); Sergi Belbel (El temps de Planck); Carlo Cecchi (Misura per misura); Carme Portaceli (Por, menjar-se ànima), Ferran Madico (Taurons), Oriol Broggi (Tartuf o l’impostor) i Merce Cunningham (Events). Una oferta que es completava amb l’aplaudit Nàpols al Grec, cicle que va permetre veure espectacles com Pulcinella, de Maurizio Scaparro, i La gatta Cenerentola, de Roberto de Simone, noms que fan que el Grec, en paraules de Joan Clos, alcalde de Barcelona, «es concentri en l’esforç de portar les millors produccions escèniques internacionals i es prepari per constituir-se en ambaixador dels creadors locals arreu del món».
El Convent de Sant Agustí va ser l’espai triat per representar els «Solos»: una experiència teatral que busca la intimitat, el contacte pròxim entre intèrpret i espectador. Les primeres confessions nocturnes les van signar Patrice Chéreau, Carles Santos, Lluís Homar, Adolfo Marsillach, José Luis Gómez, Vicky Peña, Mario Gas i Jordi Dauder. El Grec 2001 tornava a programar els «Solos»: China Zorrilla, Georges Lavaudant, Patrice Chéreau, Pere Arquillué, Carlo Cecchi i Rosa Novell.
Seguint la màxima de Mies van der Rohe, reduir respecte de la reducció, Borja Sitjà va presentar l’any 2001 un festival amb menys espectacles: setanta-cinc. Una reducció que, en paraules del seu director, va servir «perquè el Grec, com tots els festivals del món, tingui una lògica, un ritme».
El Grec del 25è aniversari es va inaugurar amb Don Juan o El festí de pedra, una peça del teatre universal rejovenida per la versió del seu director, Ariel García Valdés, que va convertir aquest muntatge, protagonitzat per Lluís Homar i Jordi Boixaderas, en una comèdia àcida, filosòfica i negra. La versió en català la van signar Carmen i Josep Maria Vidal. Feia setanta anys que no es representava en català.
Del festival van desaparèixer les seccions Oficial i Oberta, es va unificar el programa. El Grec 2001 va portar a Barcelona el Théâtre Zingaro de Bartabas. Va presentar, per primer i únic cop a Espanya, Triptyk, un espectacle convertit en un referent teatral de culte a França: una coreografia eqüestre sobre músiques de Stravinski i Pierre Boulez. Es va fer a la carpa que es va aixecar al costat de la platja de la Mar Bella, un espai que debutava com a escenari en el festival.
Un altre debut va ser el cicle «In motion», al CCCB. Es tractava d’una aventura artística singular i eclèctica creada per Conservas i que recuperava l’esperit de l’escena off, on teatre, dansa, cabaret i instal·lacions es barrejaven amb la gastronomia.
La ciutat convidada al Grec 2001, festival dedicat a la memòria de Fabià Puigserver en el desè aniversari de la seva mort, va ser Buenos Aires. La ciutat argentina va desembarcar al festival amb sis muntatges teatrals i set recitals. N’apuntem tres, de noms: El amateur, una deliciosa obra de Maurio Dayub; El fulgor argentino, multitudinari espectacle que van portar al Mercat de les Flors les Catalinas Sur, un grup de teatre amateur del barri de Boca, i la cantant Adriana Varela.
El segon festival de Sitjà va deixar en la memòria altres espectacles que també cal recordar, com ara les funcions del Teatro Garibaldi de Palermo de Carlo Cecchi, al Lliure, que van tornar al Grec després del gran èxit de crítica i públic que van tenir l’any 2000. Funcions on presenten textos de Txèkhov i De Filippo, en concret: Le Nozze i Sik-Sik. Cal recordar, també, Bodas de sangre, la renovada versió del text de Federico García Lorca dirigida per Ferran Madico i protagonitzada per Mercè Arànega i Àngels Bassas; Unes polaroids explícites, de Mark Ravenhill dirigida per Josep Maria Mestres; Woyzeck, de Georg Büchner, dirigida per Àlex Rigola, que tornava al Grec per la porta gran després de l’èxit del seu Titus Andrònic estrenat al Grec 00 i que va fer temporada al Lliure; Enric IV, de Pirandello, una obra inèdita en català i que va protagonitzar Lluís Soler; Aquí al bosc, de Joan Brossa, que va significar el debut com a director teatral de Jordi Coca, i la celebració dels vint-i-cinc anys de Maria del Mar Bonet a la plaça del Rei.
Uns noms, aquests, que cal completar amb els d’una altra dona: Núria Espert. I és que el Grec 01 va abaixar el teló amb Medea, d’Eurípides, l’obra amb la qual, precisament, es va donar a conèixer Espert al Grec de Montjuïc amb només dinou anys. L’espectacle, de fet, que la va veure néixer com a actriu de talent. Era l’any 1954... El 2001, l’actriu catalana es posava a les mans de Michael Cacoyannis.
El Grec va celebrar a l’estiu del 2001 el seu 25è aniversari. Al davant, tot un futur. Precisament del futur dels festivals van parlar a Madrid, al juny del 2001, Borja Sitjà i Brian McMaster, director del festival d’Edimburg. Segons ells, passava per defensar festivals oberts a les noves tendències, amb aspiració de renovació d’espectadors i sufragats per un finançament mixt, públic i privat. Va ser el model que el 2001, l’any del 25è aniversari, va adoptar el Grec, el Festival d’estiu de Barcelona
Carlos González, setembre de 2001
Festival Grec 2002-2010... el llindar dels estels, Pablo Ley
El Festival d'una ciutat que sommia
El teatre s'esvaeix tan bon punt s'apaga l'últim aplaudiment. Mirar enrere és, inevitablement, sentir les darreres vibracions de l'eco d'unes passes que s'allunyen per sempre de l'escenari. I, arribats a aquest punt, em pregunto si, quan pensem en teatre, no és sempre millor pensar no tant en allò que va ser (i ja ha estat), sinó recuperar els anys passats (o el temps perdut) com si encara hagués de passar i així, deixar-se endur per la il·lusió d'allò que encara està per venir. Encara ningú no ha decidit, ni sentenciat, si l'espectacle serà un èxit o un fracàs. Els espectacles són títols de grans obres, són noms d'autors, directors i actors pels quals sentim admiració. Són, en definitiva, espectacles que desitgem (desitjaríem tornar a) veure.
Però abans de parlar dels espectacles, una consideració. Els anys que van de 1976 a 2001, és a dir, els primers 25 anys del Grec, formen part de la història d'un país que va sorgir d'una dictadura i es va haver de refer de dalt a baix. Aquesta és la història del ressorgir de les cendres fet amb l'entusiasme del sentiment que finalment podíem tornar a respirar en llibertat. Són els anys heroics de la primera democràcia que després enllacen amb la fita de l'eclosió d'una ciutat gràcies a Olimpíada i amb la gran Barcelona del 92. I després, segurament, comença la normalitat, és a dir, la normalitat que, amb tots els encerts i els desencerts (perquè el teatre, gràcies a déu, és un art inexacte), arriba fins avui.
Entre els anys 2002 i 2011 han dirigit el Grec dos directors, Borja Sitjà i Ricardo Szwarcer, que, tot i programar un festival amb unes característiques ben definides —és a dir, un festival d'estiu, amb una programació majoritària de teatre, dansa i música, dirigida a una àmplia diversitat de públics, amb espectacles de gran format però també per a públics minoritaris—, mantenen les inevitables diferències de tarannà entre les quals cal destacar, del primer, una mirada més política, i, del segon, una mirada més artística. Són dues mirades perfectament complementàries, sotmeses a les aspiracions d'una ciutat que somia, algun dia, situar-se entre les grans capitals teatrals d'Europa i del món.
I una consideració final. El Festival Grec el vaig conèixer, als anys vuitanta, com a espectador. Als noranta, el vaig conèixer des de dins, treballant durant un grapat d'anys com a redactor de premsa de l'IMBE (Institut Municipal Barcelona Espectacle, organitzador del Grec), i després, des de fora, com a crític a El País. Entre el 2002 i el 2010, he tingut l'ocasió de col·laborar com a dramaturg, en el marc del Grec, en set espectacles al costat de directors com Calixto Bieito (La ópera de cuatro cuartos, 2002), Josep Galindo (Homenatge a Catalunya, 2004; Celebració, 2005; La ruta blava, 2009), Inés Boza (La canción de Margarita, 2006), Àlex Rigola (2666, 2007) i Carme Portaceli (Prometeu, 2010). És a dir, que és un festival pel qual sento un especial afecte o, dit en altres paraules, un festival on he fet una munió d'amics.
Grec 2002
El festival Grec 2002 s'inaugura, efectivament, amb una versió contemporània de La ópera de cuatro cuartos, de Bertolt Brecht dirigida per Calixto Bieito que té com a estrafolària parella protagonista Cecilia Rosetto i Boris Ruiz. És un Grec que, amb un gruix de més de trenta espectacles teatrals, compta amb noms tan rellevants del panorama internacional com Krystian Lupa, Peter Brook o Declan Donnellan i de l'escena local com Lluís Pasqual, Sergi Belbel, Xavier Albertí, Marcel·lí Antúnez o La Fura dels Baus. I compta, sobretot, amb alguns autors de gran volada literària, com Koltés, Thomas Bernhard, Tony Kushner o Hans Magnus Enzensberger.
Repassant el programa general del 2002, destaquen pel seu interès Auslöschung/ Extinció, de Thomas Bernhard, dirigida per Krystian Lupa i que s'anuncia amb la particularitat d'una durada inaudita, 7 hores i 40 minut. Un altre dels grans, Peter Brook, portarà al Mercat de les Flors (que el mateix Brook va descobrir i convertir en espai teatral en la dècada dels vuitanta) La tragédie d'Hamlet, interpretada majoritàriament per actors africans. Homebody/Kabul, el text de Tony Kushner sobre Afganistan, arriba de la mà de la companyia Cheek by Jowl, dirigida per Declan Donnellan. Aquestes són les grans apostes internacionals del 2002.
En el panorama nacional, destaquen, entre d'altres, Moll Oest, de Bernard Marie Koltés, dirigida per Sergi Belbel al Romea. Troilus i Cressida, a partir de Shakespeare, recreat per Xavier Albertí, Lluïsa Cunillé i Albert Llanes, es veurà al Teatre Lliure. Lluís Pasqual estrena al Teatre Grec Edipo XXI, a partir de textos d'Èsquil, Sòfocles, Eurípides i Jean Genet, protagonitzat per Alfredo Alcón, una obra que al seu moment podia ser llegida com una metàfora de l’estranya història del Teatre Lliure al qual, avui, Pasqual ja ha retornat (final de la metàfora). De Jean Racine, en la traducció en vers de Modest Prats, es presenta també al Teatre Grec Fedra, dirigida per Joan Ollé. De l'enorme poeta alemany Hans Magnus Enzensberger va estrenar-se al Teatre Lliure, amb direcció de Rafel Duran, L'enfonsament del Titànic. Marcel·lí Antúnez, un dels grans investigadors en el corrent de la robòtica escènica, va presentar Pol. Espectacle mecatrònic al Mercat de les Flors. XXX és, finalment, l'aproximació pornoescènica al món del Marquès de Sade que Àlex Ollé i Carles Padrissa, amb text de Mercedes Abad, fan amb el llenguatge de la Fura dels Baus. Això, i destacar el festival In Motion, dirigit per Simona Levi, que aplega la creació radical d'arreu del món, és el resum d'un any sens dubte interessant.
Grec 2003
La inauguració del festival Grec 2003 va ser a càrrec de Dagoll Dagom, que va optar per una adaptació de l'opereta de Jacques Offenbach La Perritxola, dirigida per Joan Lluís Bozzo i protagonitzada per Marta Marco, que era una sàtira del nostre país i de l'herència franquista. El cas és que va aixecar butllofes en l'àmbit polític perquè el PP s'ho va prendre com una ofensa personal.
En tot cas, el Grec continua la seva trajectòria de grans noms. De la dramatúrgia, per exemple, amb Peter Handke, Samuel Beckett, Jean Genet o Edward Bond. En el capítol de creadors cal remarcar, en aquest Grec, la presència de Peter Brook i de dos creadors fronterers entre la dansa i el teatre com Pina Bausch i Jan Fabre. Però d'entre els muntatges que sabem que sorprendran i que deixaran l'eco continuat del seu record cal destacar obres com El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov, amb direcció de Pep Tosar i Xicu Masó al Teatre Lliure; o, molt especialment, El hilo de Ariadna, la primera vegada que Enrique Vargas es presenta a Barcelona amb la poètica sorprenent del Teatro de los Sentidos.
Hi ha altres espectacles que són interessants per molts conceptes. L'hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke, amb direcció de Joan Ollé que es veurà al Mercat de les Flors, n'és un. I també Oh les beaux jours, de Samuel Beckett, dirigit per Arthur Nauzyciel i interpretat per l'argentina Marilú Marini. Gore, que es veurà al Teatre Principal després de l'èxit assolit al Festival de Sitges, serà la presentació al gran públic de Javier Daulte. El retorn de Peter Brook es produeix amb un text de Carol Rocamora que reuneix la correspondència entre Olga Knipper i Anton Txèkhov, amb el títol Je prens ta main dans la mienne. I un altre retorn intermitent, el de José Sanchis Sinisterra, amb la seva Electra, a partir de Sòfocles, dirigida per Antonio Simón Rodríguez en el mateix Teatre Grec. El Teatro Garibaldi di Palermo desembarca al Teatre Lliure amb Querelle, una adaptació de l'obra de Jean Genet, dirigida per Antonio Latella. I també aquesta atípica reunió de grans noms com són els que s'apleguen al voltant del Borges de Rodrígo García, dirigit per Matthias Langhoff i interpretat per Marcial di Fonzo Bo.
Com ja he dit, en el capítol de la dansa propera al teatre, cal destacar la sempre valuosa presència de Pina Bausch i el Tanztheater Wuppertal amb Der Fensterputzer (L'home que neteja vidres) i del sempre desmesurat artista plàstic i coreògraf Jan Fabre amb Je suis sang (conte de fades medieval), absolutament fascinant.
Grec 2004
El 2004 és un any excepcional en el qual el festival Grec queda englobat dintre del programa especial que és el del Fòrum Barcelona 2004, que comença el 9 de maig i acaba, passat l'estiu, el 26 de setembre. En la voluntat de generar un esdeveniment que molts haurien volgut que fos tan important com el de l’Olimpíada del 1992 (i no ho va ser), el desplegament de participants en aquest programa és espectacular. Del gran teatre internacional són presents noms com els de Frank Castorf, Bartabás, Bob Wilson, Peter Sellars, Elizabeth LeCompte (The Wooster Group), Robert Lepage, Peter Brook, als quals se sumen els de la dansa internacional com Pina Bausch, Philippe Decouflé, Mikhail Baryshnikov o el Cullberg Ballet.
Amb tot, es pot dir que tot el programa respira la voluntat de situar-se en el millor nivell, i així, al costat de l’iconoclasta Forever Young, basat en Dolç ocell de joventut, de Tennessee Williams, dirigit pel gran Frank Castorf amb la companyia de la Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz, al TNC es presenten el Calígula de Camus, amb direcció de Ramón Simó, i Forasters, de Sergi Belbel. El Romea presenta un programa ambiciós amb Homenatge a Catalunya, a partir de l'obra de George Orwell, amb direcció de Josep Galindo; El rei Lear, de Shakespeare, en la versió de Calixto Bieito, interpretat per Josep Maria Pou i El fantàstic Francis Hardy, de Brian Friel, dirigit per Xicu Masó. I el Lliure aplega espectacles de gran volada com I La Galigo, el poema èpic indonesi dirigit per Robert Wilson; El Rey se muere, d'Eugène Ionesco, dirigit per José Luis Gómez; The children of Herakles, un espectacle no del tot reeixit d'un dels grans del teatre mundial com Peter Sellars; To you, the Birdie! (Phèdre), del cèlebre i avantguardista Wooster Group dirigit per Elizabeth LeCompte i el despropòsit lingüístic (una retraducció del francès al castellà actual del gran clàssic espanyol) de La Celestina, de Fernando de Rojas, amb direcció de Robert Lepage i interpretat per Núria Espert. Al Mercat de les Flors, Peter Brook hi torna a ser present amb Tierno Bokar, un text de Marie-Hélène Estienne.
El Teatre Grec aplega un petit grup de directors catalans i espanyols. De fet, el festival Grec dintre del Fòrum s'inaugura amb Santa Joana dels escorxadors, de Bertolt Brecht, dirigit per Àlex Rigola. Carme Portaceli dirigirà Gènova 01, un text de Fausto Paravidino sobre els esdeveniments de Gènova durant les manifestacions antiglobalització. José Carlos Plaza presentarà una versió del Yo, Claudio de Robert Graves. I Mario Gas, presentarà La Orestiada, d'Èsquil.
Però ni el Fòrum ni el Grec s'acaben aquí, i la llista de noms propis presents encara és important: Roger Bernat, Pep Tosar, Joan Ollé, Víctòria Szpunberg, Carol López i Enrique Vargas són alguns que encara es podrien ressenyar.
Grec 2005
Qui tenia l'esperança que allò que havia començat amb el Fòrum 2004 continuaria amb el Grec 2005, aviat es va desenganyar en fullejar el programa de l'any següent. El Grec, aquest any, s'inaugura amb un Shakespeare, Al vostre gust, a càrrec del mateix equip que l'any anterior havia triomfat amb El mestre i Margarida, Pep Tosar i Xicu Masó. Es redueix la presència internacional a uns pocs creadors, això sí, de la talla d'un Heiner Goebbels, un Krystian Lupa o un Christoph Marthaler, als quals només se suma el nom de Trisha Brown en l'àmbit de la dansa contemporània. I la nòmina general d'espectacles s'escurça considerablement.
De Heiner Goebbels, com a compositor i creador escènic, es presentarà al TNC Eraritjaritjaka. Musée des phrases, a partir de textos d'Elias Canetti, un espectacle que serà un més dels grans èxits obtinguts a Barcelona per aquest creador tan especial. De Krystian Lupa, amb l’Stary Teatre de Cracòvia, arriba un altre muntatge fora de mides, Els germans Karamàzov, de 9 hores 30 minuts de durada, que també obté una acollida excel·lent per part del públic. De Christoph Marthaler, al capdavant de la Volksbühne amb Rosa-Luxemburg-Platz, arriben Els deu manaments, a partir del text de l'autor italià Raffaele Viviani, que serà el tercer gran èxit d'aquesta edició, i mostrarà la particular i brillant manera de crear d'aquest director excepcional. Només cal afegir una curiositat com és la presència de l'Escola d'Òpera de Pequín amb tres espectacles del repertori clàssic.
La resta d'espectacles són de creadors locals entre els quals cal destacar Carlota Subirós (Amor Fe Esperança, d'Ödön von Horváth), Josep Galindo (Celebració, versió de la pel·lícula de Thomas Vinterberg), Carme Portaceli (La pell en flames, de Guillem Clua), Magda Puyo (Animales nocturnos, de Juan Mayorga), el tàndem Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé (El pianista, a partir de la novel·la de Vázquez Montalbán), Rafel Duran (Yerma, de García Lorca) i Rosa Novell, que posa punt i final a aquest Grec amb un títol molt adequat, Fi de partida, de Samuel Beckett, que es presenta el Grec però amb el públic a l'escenari i els intèrprets a la fossa dels músics.
Grec 2006
El Grec 2006 no havia de ser l'últim de Borja Sitjà, però finalment ho va ser per poder fer-se càrrec del programa artístic de la presència de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt. En el programa general d'aquest any, Borja Sitjà s'acomiada i parla haver aconseguit «situar el festival prop del lloc que li pertoca». Prop és, al capdavall (i si llegim entre línies), una excel·lent definició de Barcelona. Sempre estem a tocar d'allò que voldríem... però a l'últim moment se'ns escapa de les mans. Coses de la política.
En qualsevol cas, són els treballs de Peer Gynt, d'Henrik Ibsen, en una exuberant posada en escena de Calixto Bieito i protagonitzada per Joel Joan, els encarregats d'inaugurar un Grec en el qual els noms internacionals es redueixen a l'experimental Wooster Group, dirigit per Elizabeth LeCompte, que arriba al Mercat de les Flors amb una versió del Hamlet de Shakespeare; i a Cheek by Jowl, dirigit per Declan Donnellan, que arriba al mateix teatre amb The Changeling, de Thomas Middleton i William Rowley, autors contemporanis de Shakespeare, un espectacle aplaudit per l'excel·lència del treball actoral.
La dramatúrgia autòctona apareix representada per tres autors (l'últim d'ells valencià) com Pau Miró, Josep Julien i Paco Zarzoso. Aquesta eclosió sembla més aviat conseqüència de les polítiques de les sales on es representen els espectacles que no pas un canvi d'orientació en la programació. Així, Pau Miró estrena El somriure de l'elefant, dirigit per ell mateix, a la Biblioteca de Catalunya; Josep Julien estrena Anitta Split, amb direcció de Manel Dueso, al Teatre Villarroel; i Paco Zarzoso estrena Arbusht, amb direcció d'Àlex Rigola, a l'espai petit del Teatre Lliure.
Per la resta, Lluís Pasqual, amb el Teatro Arriaga, porta dos Shakespeare, Hamlet i La tempestad al Teatre Lliure. El Teatro de los Sentidos d'Enrique Vargas presenta El eco de la sombra. I el Centro Dramático Nacional porta al TNC Divinas palabras, de Valle-Inclán, espectacle dirigit per Gerardo Vera. Rosa Novell presenta a la Sala Muntaner Vells temps, de Harold Pinter. I la Fura dels Baus, amb un tàndem aquest cop format per Àlex Ollé i Javier Daulte, presenta una versió lliure de la Metamorfosis, de Kafka.
Grec 2007
L'edició del 2007 comença amb un canvi de director, Ricardo Szwarcer, argentí establert a Anglaterra que arriba amb una visió menys barcelonina d'un festival que ha tendit, des dels anys vuitanta, a deixar-se enlluernar pels grans de l'escena nacional i internacional en detriment, sovint, de l'impuls real a la professió autòctona més inquieta. Szwarcer arriba amb la voluntat de dialogar amb la professió, d'obrir territoris inexplorats, i això vol dir arriscar-se (a l'èxit i al fracàs) en l'intent de dur la iniciativa en la programació i no limitar-se a acollir propostes d'altri. També iniciarà el seu mandat amb una cabriola que descol·locarà més d'un: la inauguració, cosa més que insòlita, anirà a càrrec d'un espectacle de dansa contemporània, Sacred Monsters, un espectacle gairebé íntim interpretat per Sylvie Guillem i Akram Khan al Teatre Grec. Els successius intents, en properes edicions, d'acomodar-se als hàbits de la premsa local pel que fa als espectacles inaugurals, obtindrà resultats contradictoris, sense que això hagi afectat la relació del festival amb el seu veritable públic.
L'escena internacional es redueix considerablement i se surt dels noms més sabuts. El Nou Teatre de Riga porta un espectacle sense paraules, Long Life, dirigit per Alvis Hermanis, que parla amb humor àcid de la vida dels avis expulsats de la societat moderna, un tema radicalment actual. El francoargentí Marcial Di Fonzo Bo, amb el Théâtre des Luciolesi la participació d'Ángel Pavlovsky, presenta Los Copi(s), de Copi, en un retorn a l'estètica underground. De nou Di Fonzo Bo presenta Eva Perón, un altre Copi, poètic i estrafolari. Tots dos Copi són ben rebuts pel públic. Del Brasil arriba Gaivota, basat en La gavina, de Txèkhov, amb direcció d'Enrique Diaz, qualificat com a teatre experimental del millor. Cal afegir només, en el capítol de la dansa, l'arribada del Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, amb l'impressionant Moon Water, coreografiat per Lin Hwai-min.
Però els muntatges més celebrats en aquesta edició són 2666, basat en la ingent novel·la pòstuma de Roberto Bolaño, dirigida per Àlex Rigola, un espectacle de cinc hores de durada i una aposta molt més arriscada del que pugui semblar a posteriori. I La famiglia dell'antiquario, de Carlo Goldoni, dirigit per Lluís Pasqual al capdavant del Teatro Stabile del Veneto, que recupera el pols del gran teatre que el va fer famós al capadavant del vell Teatre Lliure.
Però tot i així, i repassant els títols, n'hi ha que, al marge de qualsevol altra consideració, són interessants a primer cop d'ull. Per exemple, King. Una historia de la calle, a partir de la novel·la de John Berger, dirigit per Carlota Subirós. O 4.48 Psicosis, de Sarah Kane, dirigit per Luciano Cáceres. O God is a DJ, de Falk Richter, dirigit per Juan Carlos Martel Bayod. O Le Mani Forti, de Marco Calvani, dirigit per Marc Martínez. O El maletí o la importància de ser algú, de Mark Ravenhill, dirigit per Josep Maria Mestres. O Fairy (Contes de fades), amb dramatúrgia de Carme Portaceli i Toni Martín i direcció de la primera. O Europe is Living a Celebration, d'Àlex Serrano. O En cualquier otra parte, d'Àlex Mañas. O El perseguidor, de Julio Cortázar, amb dramatúrgia d'Andreu Martín i dirigit per Lurdes Barba. És la irrupció d'una manera de mirar contemporània en una programació tradicionalment conservadora.
Grec 2008
La inauguració d'aquesta edició, amb Història del soldat, de Stravinsky/Ramuz, dirigit per Nigel Lowery y Amir Hosseinpour, serà tempestuosa. Però el Grec 2008 obtindrà després ressonants èxits amb un programa que continua en la línia més de recerca en les noves dramatúrgies autòctones. Entre els èxits internacionals indiscutibles, enquadrats dintre del Panorama UK (United Kingdom), cal ressenyar Troilus and Cressida, un altre Shakespeare de Cheek by Jowl dirigit per Declan Donnelan; The Brothers Size, de Tarell Alvin McCraney, una producció britànica que aposta per la simplicitat dirigida per Bijain Sheibani; i A Disappearing Number, de Complicite, dirigit per l'excepcional Simon McBurney. En l'àmbit de la dansa, i procedent d'Alemanya, Sasha Waltz és el quart èxit indiscutible del festival amb Dido & Aeneas.
Però hi ha altres èxits, com el de Rei Lear, de Shakespeare, protagonitzat per Joan Anguera, que Oriol Broggi presenta a la Biblioteca de Catalunya. O Su seguro servidor, Orson Welles, interpretat per Josep Maria Pou, amb text i direcció d'Esteve Riambau. I també és celebrat el musical Pinsans i caderneres, de Xavier Albertí amb la complicitat de Narcís Comadira. O Las troyanas, d’Eurípides, dirigida per Mario Gas.
Però són molts els muntatges, a priori, interessants. Aquesta criatura, de Joël Pommerat, va permetre revisitar el bon treball d'un home de teatre discret però cada cop més sòlid com és Antonio Simón. Rimuski continua amb les exploracions sempre interessants de Roger Bernat. Javier Daulte, amb Nunca estuviste tan adorable, i Gabriela Izcovich, amb Todos hablan, són creadors argentins amb una llarga història a Barcelona. Rodoreda, retrat imaginari, és la particular visió de la novel·lista feta per Carlota Subirós. Tot plegat, propostes valor indiscutible.
Grec 2009
Tampoc assolirà el vistiplau general de la premsa, tot i que esgotarà les entrades en totes dues funcions i rebrà grans elogis dels especialistes en circ, la inauguració del 2009, El jardí dels estels, un espectacle familiar de circ contemporani de Marcello Chiarenza i Alessandro Serena que parteix del Càntic de les criatures, de sant Francesc d'Assís, per elaborar un univers poètic de gran volada.
Aquest any el país convidat serà Itàlia i d'allà arribaran grans produccions com Inferno, Purgatorio, Paradiso, de Romeo Castellucci, una trilogia que aborda la Divina Comèdia, de Dante Alighieri. O com Sogno di una notte di mezza estate, de Shakespeare, amb un Piccolo Teatro di Milano dirigit per Luca Ronconi que no va convèncer. O Lei. Cinque storie per Casanova, del Teatro Stabile del Veneto dirigit per Luca de Fusco, que, tot i fer-se en diferents espais del Museu Picasso per a un públic reduït, sí que va convèncer. O La menzogna (La mentida), on Pippo Delbono fa un discurs antisistema. O X(ics) Racconti Crudeli della Giovinezza, d'Enrico Casagrande i Daniela Nicoló amb segell pluridisciplinari i experimental.
I continua la voluntat de donar suport a espectacles que s'acosten a grans autors catalans a través d'obres no teatrals, com El quadern gris, de Josep Pla, dirigit per Joan Ollé, o La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra, dirigit per Josep Galindo. I també la mirada sobre la creació contemporània a través d'obres com Girafes, de Pau Miró, Ifigènia, de Jordi Coca, o Julia Smells like teen spirit, de Jordi Casanovas.
Però no hi ha dubte que dues de les propostes més seductores arriben de la mà de dos directors de gran talla com són Georges Lavaudant, amb Edipo, una trilogía, a partir de Sòfocles; i Calixto Bieito, amb Don Carlos, de Friedrich von Schiller, totes dues al gran Teatre Grec.
Grec 2010
L'edició del Grec 2010 intenta rescabalar-se de les crítiques anteriors i redreçar la inauguració fent teatre-teatre. Aquest cop serà un Èsquil passat per Heiner Müller, dirigit per Carme Portaceli i protagonitzat per Carme Elias. Però el Prometeu inaugural (del qual, en part, sóc responsable) tampoc no agrada a la premsa. Malgrat l'ensopegada inicial, aquesta edició del festival trenca totes les previsions d'entrades venudes i assoleix unes xifres d'ocupació que són un rècord històric: 120.000 espectadors i un 65% d'ocupació són les xifres que recullen els diaris.
I el cas és que, deixant de banda el país convidat, que és el Japó, i l'excel·lent programació de dansa, aquesta vegada no hi ha cap nom consagrat en l'àmbit teatral. Torna, això sí, el director Bijan Sheibani, el gran descobriment de l’edició del 2009, amb un muntatge, Eurydice, de molt bona factura però menys essencial que l'anterior. I arriba de Colòmbia un espectacle desconcertant, és a dir, tan discutible com defensable, definit com a poema èpic musical i titulat Bolívar, fragmentos de un sueño, amb text de William Ospina i direcció d’Omar Porras. Però res és igualable a la perfecció de Wild Cursive, del coreògraf xinès Lin Hwai-min al capdavant del Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, ni a l’originalitat que el grup suís Zimmermann & de Perrot, a cavall entre el circ i la dansa contemporània, van mostrar a Öper Öpis.
Del Japó arriben un bon nombre d'espectacles de teatre i dansa que són una incògnita absoluta per al públic barceloní, però cal no menysprear la fascinació que la cultura japonesa, entesa en termes de joventut i de modernitat, desperta a Europa. De plàstica ultracontemporània cal qualificar espectacles com La càmera Lúcida, en la frontera entre el teatre i la dansa, o Hot Pepper, Air Conditioner and the Farewell Speech, amb la subtilíssima ironia i l'estètica de comèdia experimental de Toshiki Okada. Més avantguarda, i radical, amb la performance —música amb els batecs del cor— de Fuyuki Yamakawa, i la robòtica còmica de Maywa Denki, amb l'espectacle Mechatronica. Un apartat, el del Japó, que es completa amb la dansa butō del mestre Ko Murobushi i l'impressionant espectacle de dansa contemporània Mirror and Music, de Saburo Teshigawara. Dos afegits al panorama japonès son l'espectacle Nô, de Yukio Mishima, dirigit per Joan Ollé, i Ki, de Frederic Amat i Cesc Gelabert, amb la participació de ballarins japonesos i coproduït pel Grec i el teatre de kabuki Yachiyoza de la ciutat de Yamaga.
Però l'aposta del Grec 2010 torna a ser la creació autòctona amb, per exemple, Questi fantasmi, d'Eduardo de Filippo, dirigit per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. O el sorprenent muntatge de La Gavina, un Txèkhov revisat per Martin Crimp, dirigit per David Selvas a la Villarroel. O Delicades, d'Alfredo Sanzol, amb T de Teatre al Poliorama. O Coses que dèiem avui, un Neil LaBute dirigit per Julio Manrique. O L'home estampa, de Raquel Tomàs, dirigit per Andrea Segura. O Primer Amor, un monòleg de Beckett en versió de José Sanchis Sinisterra, esplèndidament interpretat per Pere Arquillué i dirigit per Àlex Ollé i Miquel Górriz.
Tot plegat, el Grec, el veritable festival de Barcelona. El camí de la normalitat que mena cap al futur. Cal aprofundir en el camí del risc si volem, algun dia, assolir el llindar dels estels.
Pablo Ley, novembre de 2010
2002-2010, Juan Carlos Olivares
2002: Una nit a Nova York
Va ser l'any de Nova York perquè va ser l'any de la nit en què Laurie Anderson i Lou Reed van portar al Teatre Grec la seva resistència a deixar-se etiquetar. Un escenari diferent per a dos artistes programats al cicle «Solos». Els altres convidats al «Solos» es van allotjar en la intimitat del claustre del Convent de Sant Agustí. Words and Music. A Special Evening with Laurie Anderson and Lou Reed no era un recital, ni un concert, ni nostàlgia de la modernitat novaiorquesa. Era la suma de dos creadors inclassificables cadascun carregant amb estoïcisme el seu mite que conceben la música, la paraula, el murmuri i l'acció fora dels paràmetres habituals. Una vetllada inesperadament intensa que va arribar a l’audiència que va omplir el Grec amb una atenció gairebé reverencial. Un espectacle que va tornar a posar en evidència la paradoxa que l'oferta menys teatral del Teatre Grec és la que crea una connexió millor amb el públic. Una contradicció que es va comprovar una altra vegada la nit inaugural, a càrrec de Calixto Bieito i la seva versió de L'òpera dels tres rals de Bertolt Brecht. Una lectura, com sempre, personal, com ho va ser també la destacada participació de Cecilia Rossetto amb cançons prestades del catàleg Brecht-Weill.
I va ser Nova York per la visita de l'esperat White Oak Dance Project de Baryshnikov i l'adaptació que els britànics Cheek by Jowl van fer de Homebody/Kabul de Tony Kushner, l'autor que va agitar com les ales de la papallona que provoquen catàstrofes climàtiques a l'altre extrem del món la pretemporada del 1996 del nou Teatre Nacional de Catalunya. Però també va ser l'edició d'Auslöschung (Extinció) de Krystian Lupa. Un director ara buscat i perseguit per tots els aficionats al bon teatre, però que el 2002 era una aposta de risc del festival. Sis hores batallant amb la ràbia de Thomas Bernhard. En canvi, Peter Brook ja era un clàssic al Grec i la seva revisió nua de Hamlet (La tragédie d’Hamlet) va ser una reafirmació de la seva defensa de l'espai buit. Entre els creadors locals es va afermar la col·laboració artística entre Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé amb una adaptació singular del Troilus i Cressida de Shakespeare.
2003: El triomf de l'inesperat
Van triomfar tres ofertes teatrals que no estaven entre les apostes guanyadores en una edició que comptava amb estrelles internacionals com Peter Brook, que dirigia Natasha Parry i Michel Piccoli (Je prends ta main dans la mienne); Matthias Langhoff amb un text de Rodrigo García sobre un Borges abduït per la veneració a Maradona, amb Marcial Di Fonzo Bo com a protagonista; Pina Bausch (Der Fensterputzer), Julio Bocca, Jan Fabre (Je suis sang) i el Teatre Garibaldi de Palerm amb un monumental muntatge de Querelle de Jean Genet. Tots aquests artistes premiats amb el prestigi mediàtic van ser superats per propostes més anònimes que establien noves relacions amb el públic, més atentes a la cultura popular, a la intimitat dels sentits, a la màgia de posar en escena una literatura impossible de representar.
Gore va ser la carta de presentació oficial de Javier Daulte a Barcelona, després de passar pel Festival de Sitges i per un teatre abandonat al carrer de Sant Pere Més Baix. Un espectacle inclassificable que barrejava gèneres cinematogràfics com el terror o la ciència ficció per il·luminar una fresca escriptura teatral. Un èxit que va consolidar per al futur un pont estable d'intercanvi teatral entre Buenos Aires i Barcelona més enllà dels aïllats autors i directors que s'havien establert amb les seves aventures personals a l'escena local. També el Teatro de los Sentidos es va acostumar a partir del 2003 a estrenar els seus muntatges sensorials al Grec, fins a establir-se finalment fa pocs anys al Polvorí de Montjuïc. Amb El fil d'Ariadna –recorregut per la vida i la mort en un laberint d'estímuls en penombra– l'espectador descobria una nova dimensió de l'experiència teatral.
Però va ser Bulgakov qui va enlluernar en aquest Grec. Al Lliure de Gràcia –i malauradament només al Lliure– Pep Tosar i Xicu Masó van aconseguir el miracle d'adaptar El mestre i Margarida. Un conte fantàstic que serveix de sàtira onírica per denunciar el naixement d'un monstre: la letal opressió de l'Estat soviètic. De la mà del diable, la sala del Lliure –fent honor com mai a la seva llegenda– es transformava a cada escena, amb recursos escènics simples: un gran mirall suspès al cel i el poder evocador de la companyia per retornar al públic la seva capacitat de sorpresa. Un gran muntatge del qual no se’n va saber mai més res, com si hagués estat una altra al·lucinació provocada pels esperits malignes del teló d'acer.
2004 (Fòrum de les Cultures): Teatre polític i cabaret
Va arribar el Fòrum per abraçar, agitar i confondre la ciutat i el Grec. La ciutat va posar a prova el seu pols urbanístic –prova superada– i la seva capacitat de reinventar-se amb un altre nou relat de projecció internacional –prova no tan superada–, i el Grec va cedir el seu calendari per fer-se amb una cartera internacional espectacular. En poques setmanes es van presentar davant del públic muntatges de Frank Castorf, Robert Wilson, Peter Sellars, Peter Brook, The Wooster Group, Robert Lepage i Pina Bausch entre altres noms que formen part del circuit d'estrelles internacionals. D'aquella gran fira de les vanitats en queda el record de la gran actuació de Josep Maria Pou com a protagonista d’El rei Lear dirigit per Calixto Bieito, i la coherència ètica i conceptual que va demostrar Sellars amb The children of Herakles, una lectura contemporània de l'obra d'Eurípides. Potser l'únic espectacle de tot el programa del Fòrum-Grec que va saber ser realment honest amb els principis universals que es defensaven en aquell esdeveniment cultural acabat de néixer.
A la seva manera també Brook va trobar la complicitat amb la benintencionada crida a la concòrdia transcultural amb un muntatge que radicalitzava el seu buit escènic. Tierno Bokar era un tribut a la tradició oral de la cultura africana. El treball d'un home savi que intueix la grandesa d'una tradició diferent i fa servir la seva experiència per dignificar-la davant el públic occidental i, de pas, denunciar la violència dels oblidats. Un compromís de denúncia també assumit –amb un caràcter més obertament ideològic– per Carme Portaceli i un compromès David Bagés a Genova 01 de Fausto Paravidino. Un text que denunciava la violència institucional a l'Europa civilitzada.
També va destacar la poesia dels cavalls del Théâtre Zingaro (Loungta. Les chevaux de vent) i l'eclèctic cicle de cabaret programat a La Paloma. Tot i que al mateix recinte del Fòrum es va aixecar una barraca de fusta amb números internacionals de cabaret, l'autèntic esperit canalla es va instal·lar en aquest saló amb solera del Raval, ara només un record que entristeix la ciutat, amb les portes tancades des de fa tres anys. A La Paloma es va poder veure la inclassificable Meret Becker, una multiartista alemanya de l'underground berlinès que apadrinava el comediant japonès Issey Ogata; una interessant versió del musical transsexual Hedwig, un heterodox recital d'Alfonso Vilallonga i un sentit homenatge a la cobla (Él vino en un barco) dirigit per Josep Costa.
2005: La trinitat Marthaler-Goebbels-Lupa
Moments del 2005: les actuacions de Mercè Arànega a Yerma i Juan Diego a El pianista de Montalbán-Albertí-Cunillé; l'escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià per a Amor Fe Esperanza d’Ödön von Horváth; la intensitat dramàtica del text La pell en flames de Guillem Clua; la qualitat del risc de Josep Galindo i Pablo Ley amb l'adaptació escènica de Festen (Celebració), un dels títols que van donar forma i sentit al breu moviment Dogma fundat per Lars von Trier. Però aquest Grec està marcat a foc per la coincidència d'una irrepetible trinitat artística: Christoph Marthaler, Heiner Goebbels i Krystian Lupa. Només esmentar-los és un actiu per prestigiar qualsevol festival. La sort per a Barcelona i el Grec és que, a més, tots tres van venir amb produccions excel·lents.
És gairebé impossible decantar-se per un dels tres. Decidir si era millor Eraritjaritjaka de Goebbels, Els germans Karamàzov de Lupa o Els deu manaments de Marthaler. Cadascun, un univers intransferible, sense concessions al públic, però els tres, suggeridors i amb el codi adequat per obrir la sensibilitat de l'audiència. Així ho va fer Goebbels amb un muntatge que a partir de textos de Canetti trencava els paràmetres comprensibles del temps i l'espai, transgredia les barreres entre la realitat i la ficció, entre el que és físic i el que és virtual. Un joc de falses realitats que deixava l'espectador amb interrogants fascinants.
Exhaust de teatre va deixar Lupa el públic que es va atrevir a seguir-lo durant gairebé deu hores de Dostojevskij. Un muntatge-riu en polonès que tornava a posar a prova la capacitat de superació de la companyia de l’Stary Teatr de Cracòvia. Pràcticament no hi va haver desercions en aquesta travessia saldada amb una ovació antològica, expressió d'autèntica comunió entre platea i escenari. Solament faltava Marthaler –l'operístic enfant terrible centreeuropeu que ja va entusiasmar en el Grec del 1996 amb Murx den Europäer!– per tancar aquesta trilogia de l'excepcionalitat. Res no sembla més llunyà a la cultura personal de Marthaler que el costumisme social del napolità Raffaele Viviani. Però ambdós mons es fonien a Els deu manaments per la mirada polièdrica compartida per tots dos creadors. Marthaler, com Viviani, és un especialista a retratar el col·lectiu, allò extraordinari que batega en la quotidianitat.
2006: Dignitat local i Divinas palabras
La prestància cerimonial –i artística– de les nits inaugurals del Grec es va recuperar, després d'una successió de decepcions, amb l'estrena del Peer Gynt d'Ibsen, passat pel sedàs de l'animalitat epidèrmica de Calixto Bieito. Avalat per l'èxit assolit al Festival de Bergen –pàtria de l'autor noruec–, el muntatge sí que va omplir aquesta vegada el buit traïdorenc de l'espai escènic del Teatre Grec. Una funció que va suposar el descobriment de Joel Joan com a heroi dramàtic creïble. La solvència èpica de Peer Gynt va ser l’avançament d'una edició en la qual l'èxit es repartiria principalment entre creadors autòctons. No va ser l'any dels convidats internacionals, encara que va agradar l'arqueologia dramàtica de Cheek by Jowl –van recuperar amb el seu habitual estil el postelisabetià Thomas Middleton amb The Changeling– i va despertar certa curiositat l'arqueologia videogràfica de The Wooster Group (un teatre d'ombres i fantasmes amb l'enregistrament del Hamlet de 1964 protagonitzat per Richard Burton).
L'emoció espontània es trobava en horitzons més propers i coneguts. En la senzillesa amb la qual Pep Pla va treballar un muntatge d’El mercader de Venècia entre la nuesa de la Biblioteca de Catalunya. Una representació íntegrament interpretada per dones, amb una Anna Güell extraordinària que s’endinsava sense prevencions en tots els plecs retorçats de Shylock. Amb la mateixa economia de mitjans, les idees clares i la ironia esmolada, Paco Zarzoso i Àlex Rigola van deixar clar amb Arbusht –una sàtira a costa de l'inefable George Bush i la seva inclinació natural al ridícul mediàtic– que el teatre-denúncia no és incompatible amb la intel·ligència. Amb més ambició de mitjans es va presentar Gerardo Vera. Valle-Inclán és un autor que actua com un psicotròpic: segons com, quan i amb qui provoca un mal viatge o un bon viatge. Sense mitges tintes. En aquestes Divinas palabras del Centro Dramático Nacional el deliri esperpèntic va ser antològic. Una producció per dignificar el teatre espanyol per la cura de la paraula i la sensibilitat demostrada en el desplegament de la desmesura de l'autor.
2007: 2666, l'espectacle
No passa sovint, però de vegades un espectacle marca tot un festival, fins i tot una temporada teatral. Àlex Rigola es pot enorgullir de més d'un treball, però 2666 –l'adaptació de Pablo Ley de la monumental obra de Roberto Bolaño– és, com diuen els anglosaxons, un milestone, una fita a la seva carrera. Un gran retaule teatral en el qual va abandonar gairebé tot allò que podria recordar l’«estil Rigola» per mostrar-se amb noves i contundents armes teatrals. Tota una experiència teatral per la coherència entre la literatura i la seva traducció escènica. Una trobada amb el teatre amb la percepció de ser gairebé una experiència vital que es va repetir –encara que amb un altre llenguatge i enfocament– amb l'espectacle de l'aquí desconegut Nou Teatre de Riga. Long Life prescindia de la paraula per, des de l’acció pura, introduir l'espectador –convertit en implacable voyeur– en la vulgar quotidianitat d'uns éssers que en la seva decadència sobreviuen com poden a la solitud. Un punt a favor dels observadors que busquen nous estímuls pel món.
Un Grec que va cedir la seva funció inaugural al glamour de Sylvie Guillem –acompanyada en els seus elegants moviments pel coreògraf i ballarí Akram Khan– però que també serà recordat per les petites sorpreses com la versió de Leonce i Lena de Pep Pla o l'estrena de Fairy –una corrosiva revisió dels personatges dels contes clàssics escrita per Toni Martín– que Carme Portaceli va dirigir a la Nau Ivanov. També hi va haver grans sorpreses, com que el doble programa que Marcial Di Fonzo Bo va dedicar a Copi convencés menys que el Goldoni (La famiglia dell'antiquario) que va arribar des de Venècia de la mà de Lluís Pasqual. Seria massa fàcil reduir la qüestió a un debat entre el que és contemporani i el que és clàssic. L’important és la qualitat de la proposta, no el llenguatge o les ganes de trencar o conservar. Aquesta vegada va guanyar el lluminós respecte a la tradició, encara que cal concedir que la relació entre Goldoni i Pasqual sempre ha estat de benefici mutu des de l'històric Un dels últims vespres de carnaval al Lliure fa vint anys.
Lamentablement també és el Grec el que confirma amb Imperium la decadència i l'esgotament de l'ortodòxia aplicada al llenguatge furer.
2008: Entre la simplicitat del cercle i la grandiositat barroca
De nou els espectacles internacionals van deixar la seva empremta i van ser tres noms no habituals al festival (el director britànic Bijan Sheibani, Théâtre de la Complicité i Sasha Waltz & Guests) els que van marcar l'alt nivell dels convidats del Grec 2008. Potser A Disappearing Number no és el muntatge més enlluernador dels britànics Théâtre de la Complicité, però manté la capacitat hipnòtica de modelar l'espai i el temps al seu gust per submergir el públic en la realitat que ells construeixen, aquesta vegada per convèncer-nos que la matemàtica abstracta és un material dramàtic excel·lent.
Encara millor era l'extrema nuesa escènica de The Brothers Size –premiada després per la crítica teatral de Barcelona–: un cercle de guix amb actors sense disfressa que entren a la línia divisòria que separa la realitat del teatre per convertir-se en els seus personatges i perquè Sheibani expliqui un conflicte fraternal dins de la comunitat afroamericana. I excel·lent va ser la fusió de teatre, dansa i òpera que l'alemanya Sasha Waltz va imaginar per transformar una òpera barroca com Dido and Aeneas en un espectacle que engrandeix cadascuna de les lletres de la paraula.
Encara que Cheek by Jowl va posar el seu estil i ofici al servei de Troilus and Cressida, amb aquest muntatge no van fer créixer la seva llegenda com a adaptadors singulars de Shakespeare. Una lleugera decepció, com la versió “espanyola” de Nunca estuviste tan adorable, l'emotiva –en el millor sentit del terme– tragicomèdia biogràfica de Javier Daulte. Una joia amb el repartiment original argentí. Roger Bernat va tornar a recuperar el pols de la seva inacabable desconstrucció dels fonaments del ritual escènic amb un experiment de realitats paral·leles titulat Rimuski. Després d'una llarga absència, el director Antonio Simón va tornar als escenaris barcelonins amb la solvent Aquesta criatura, un text de Joël Pommerat que a partir de la senzillesa de l'experiència quotidiana intentava desfer el nus de la paternitat, i Oriol Broggi va deixar constància de la seva sensibilitat renovadora amb un Rei Lear protagonitzat per un excel·lent Joan Anguera.
2009: El Purgatori existeix
Panorama Itàlia. Una variada oferta i un nom excel·lent: Romeo Castellucci. Encara que des del Festival d'Avinyó ja havien arribat els ressons de l'impacte de la trilogia dantesca del creador italià, els ànims del públic es van alterar quan es van enfrontar directament al Purgatori. Desarmats de defenses després d'observar amb curiositat el Paradís i d'assumir amb facilitat l'avantguarda de l'Infern, la sacsejada del Purgatori va ser extrema. El públic ja no està acostumat a enfrontar-se a un muntatge que agiti la seva consciència i el desafiï a qüestionar-se l'horror, sobretot quan es barreja amb l'estupor del perdó de la víctima. Una brutal bufetada a la comoditat anímica de l'espectador, que es considera moralment fora de perill en la foscor de la sala.
Amb divisió d'opinions es va rebre la versió de Midsummer Night’s Dream de Lucca Ronconi. A aquesta comèdia fantàstica de Shakespeare no li escau prou bé el fred esteticisme. Una fredor que en canvi –amb una solució estètica radical– encaixava en el work in process de Racconti crudeli della giovinezza [X.03] d'Enrico Casagrande i Daniela Nicoló. Un muntatge que amb els de Castellucci i Pippo Delbono (La menzogna, un altre pas de rosca sobre les inestables fronteres entre la ficció, el document social i el drama psicoanalista) obria la possibilitat de mirar d'una altra manera el que s’esdevé ara des de la creativitat contemporània a Itàlia, gairebé sempre oculta sota els enlluernadors estrats culturals del seu passat. Tres creadors units pel cordó umbilical del pessimisme generacional.
Joan Ollé va posar saviesa al seu Quadern gris dedicat a Pla; Lluís Pasqual, felicitat desgreixant en un doble programa de sarsuela propi de Hollywood (Aquesta nit… Sarsuela: La viejecita / Château Margaux), i Calixto Bieito, una resposta sòlida a la llegenda negra del romanticisme de Schiller. El seu Don Carlos –concebut amb grandiositat operística– va convèncer fins i tot els espectadors alemanys de Mannheim, la ciutat que ha fet seva per dret propi aquesta obra universal, ja que en aquesta ciutat de províncies Schiller va estrenar el seu primer drama, Els bandits. Un gran espectacle amb una interpretació de Carlos Hipólito per recordar.
2010: Aclaparadora victòria local
En un equilibri no escrit, el Grec del 2010 va tornar a ser el del petit format després de la visió amb objectiu macro de l'edició anterior. Passant en silenci per una nova decepció inaugural, el festival va començar a animar-se amb les sorpreses vingudes des del Japó en qualitat de país convidat. Defugint intel·ligentment el parany de la tradició, el programa japonès –rebut amb tanta curiositat com desconcert per un públic que no té totes les claus d'aquesta llunyana cultura– va arribar amb sorpreses com La càmera lúcida, una anàlisi teatral –a partir del moviment, la disposició de l'espai, les metàfores visuals, els objectes i sobretot la llum– sobre la mirada iconogràfica del semiòleg Roland Barthes. Autèntica alta cultura. Interessant però incomprès el muntatge Hot Pepper, Air Conditioner and The Farewell Speech de Toshiki Okada i lloable l'intent d'aproximació de Joan Ollé als contes de Mishima amb el muntatge Nô. Entre el tsunami nipó, cal destacar el retorn de Bijan Sheibani amb una adaptació de Sarah Ruhl del mite d'Eurídice. Una producció més complexa que The Brothers Size, però igual de profunda pel que fa al treball actoral.
Però en aquesta edició destaquen especialment les produccions nascudes a Barcelona. Aquí queda l'excel·lent aportació de David Selvas –aquesta vegada com a director– a l'univers de Txèkhov amb una versió personal de La gavina a partir de la versió de Martin Crimp; la sensibilitat de T de Teatre de confiar el seu nou espectacle a Alfredo Sanzol, que els escriu a mida Delicades i obre les portes a la bona emoció de les petites històries; l'excel·lent lliçó de Pere Arquillué com a home de teatre, que s’exposa nu a l'estranya i misantròpica solitud del Primer amor de Beckett. I és impossible no esmentar el gran èxit popular del Grec 2010: Coses que dèiem avui. Una altra perfecta sintonia entre Julio Manrique i la dramatúrgia anglosaxona que conrea la desafecció emocional i ètica. Després de La forma de les coses de Neil LaBute, Product de Mark Ravenhill i American Buffalo de David Mamet, Manrique tornava a encertar-la amb aquesta personal summa de peces breus de LaBute. Una manera de conrear la complicitat amb el públic que li és generacionalment més afí sense renunciar mai a la qualitat del text, del concepte escènic i de la interpretació.
Juan Carlos Olivares, novembre de 2010
«Més que una tanca», així titulava Biel Mesquida l’article que va publicar, el 15 d’agost de 1976, al Diari de Barcelona. Es preguntava l’escriptor: «¿Imagináis que todas las vallas de Barcelona fueran un mural libre donde todo el mundo pudiera derramar su lenguaje (alegría, grito, fustración, anuncio de futuro, eslogan, horizonte...)?». «De pronto», explica Mesquida, «un día salimos para el trabajo con los ojos llenos de sueño y ¡boooooom!, nos damos de narices con una valla que “is different” y que nos grafiquiza una experiencia colectiva que también “is different”. Nos detenemos. Nos restregamos los párpados.Miramos de nuevo y vemos que junto al estúpido desodorante que no abandona ni a la hora de la muerte y del lavaplatos para la madre reina del hogar, sigue –cegador por su plástica– un cartel que nos invita a ir al Grec porque un grupo de actores y directores han emprendido una aventura de solidaridad y de acción teatral “al servei del poble”».
El cartell del Grec 76 va ser obra de Iago Pericot. Prenent com a model el braç de Sergi Mateu, Pericot va dissenyar un cartell de marcat caràcter reivindicatiu: una mà estesa que va tancant-se fins a fer-se puny. Aquesta, però, no va ser l’única imatge del Grec 76. L’Assemblea d’Actors i Directors, els organitzadors del festival, va posar en marxa una campanya publicitària en la qual van prendre part vint artistes catalans. Cadascun d’ells va signar una obra, originals fets per a un suport gran i urbà: la tanca publicitària. La intenció d’aquesta iniciativa, explica Biel Mesquida al Brusi, era crear «invitaciones plásticas que gritaran, susurraran, dijeran por las calles, plazas y barrios de Barcelona que los actores y directores habían colectivizado sus energías para, como una lucha más, demostrar que la autogestión es una de las formas más progresivas y productivas de organización y gusto en una sociedad donde la mala leche, la competitividad y la explotación son las leyes fundamentales».
Els artistes d’aquesta campanya van treballar plegats a l’estudi de Toni Martí. Entre aquests, ens explica Mesquida, «había nombres conocidísimos y cotizadísimos junto a otros desconocidísimos y descotizadísimos». Guinovart, Elisenda, Romeu, Ràfols Casamada, Grimal, Puértolas i Pifarré són alguns dels que hi van participar. Van fer-ho desinteressadament i desconeixent quin seria l’emplaçament de les seves obres a Barcelona. «Todos sabían que su parida estaría en la calle, con la gente y con los cambios meteorológicos», escriu Mesquida. Amb qui ningú no comptava era amb la pintura blanca, el desagradable convidat que es va presentar en aquesta festa de creació popular.
Algú va cobrir amb pintura blanca les vint tanques on s’exposaven aquests singulars anuncis. D’aquesta forma se silenciaven, es destruïen, vint originals. L’Assemblea va demanar responsabilitats. Després d’una reunió a tres bandes entre Plubivía (l’empresa propietat de les tanques), l’Ajuntament i l’Assemblea, els primers van reconèixer que tenien una part de culpa. Se’ls va demanar una indemnització de 900.000 pessetes. L’empresa, però, només va acceptar pagar-ne 250.000. Finalment, i després de la intervenció de l’Ajuntament, es van pagar les 900.000 pessetes. Uns diners que van permetre que Alicia Alonso i el seu Ballet Nacional de Cuba actués al Palau Nacional de Montjuïc.
Després d’un Grec 76 ple d’imatges, el festival va tenir, en cada edició, una única imatge. Durant deu anys, fins a l’edició del 1997, any en què es va crear un concurs públic, els cartells –reflex de l’evolució del disseny gràfic al llarg de vint-i-cinc anys–van signar-los dissenyadors, pintors i artistes. Després del cartell de Iago Pericot va venir el de Pep Zamora. Ángel Cuevas, funcionari de l’Ajuntament, va ser l’autor dels cartells del Grec 79 i del Grec 80. El de l’any 1981 el van fer, a quatre mans, Ferran Cartes i Montse Plass, dissenyadors que van repetir a l’edició del 1983. El cartell del Grec 82, fet també a quatre mans, portava la firma de Josep Sarsanedas i Julio Azcunce.
El dissenyador Enric Satué és l’autor dels cartells del Grec 84 i del Grec 85, dos cartells que reprodueixen una màscara. Fins que l’any següent apareix en escena el faune. El responsable d’aquesta aparició va ser el pintor, il·lustrador i grafista Peret, que va proposar a la directora del festival en aquella època, Elena Posa, que convertís aquest ésser fantàstic de la mitologia clàssica, al qual s’atribuïen les mateixes passions i qualitats que als sàtirs, en el símbol del festival. Peret també va ser l’autor dels cartells del Grec 87, 88, 89 i 94. Els anys 1986 i 1987, el faune es va convertir en una mateixa silueta negra, retallada sobre fons de tintes planes. Els arguments del faune del 1988 són la dualitat cromàtica, el sol i la lluna. L’any 1989, el faune peretià es va convertir en una figura amb tocs geomètrics i abstractes.
America Sanchez i el seu faune, una criatura amb molts trets infantils i sarcàstics, van ser els protagonistes del cartell del Grec 90. Mario Eskenazi va recrear per al Grec 91 un faune amb la silueta emmarcada per una constel·lació celestial. I aquest va donar pas a dos faunes nascuts de la utilització i la transposició de l’obra de dos grans artistes: per al Grec 92, Francis Closas va escollir un gravat de Pablo Picasso, Faune aux branches, mentre que Taula de Disseny va fer el mateix el 1993 amb un fragment d’una obra de Miró, Feuilles Eparsés. Frederic Amat (1995) i Joan Brossa (1996) van ser els últims ¡ artistes de renom que van signar els cartells. L’any 1997, sota la direcció de Xavier Albertí, el faune que va il·lustrar el cartell del festival es va triar entre les propostes d’un concurs públic adreçat a joves dissenyadors. Els primers guanyadors, els autors del Grec 1997, són Aristu, Balaguer i Güet. Després van venir Miquel Puig (1998), Juan Cardosa (1999),Mercè Ferrero i Elba Benaiges (2000), i Guillem Cardona (2001).
Durant els anys següents (2002 i 2003), la cara visible del Grec va continuar sent una imatge triada entre les propostes presentades a concurs pels joves dissenyadors de la ciutat. Així, el festival de teatre, dansa i música més destacat de Barcelona oferia com a imatge davant la ciutadania i el públic internacional una mostra més del talent creador dels barcelonins. L’estudi Toormix va recórrer el 2002 a l’univers dels primers videojocs per configurar la imatge del festival amb l’ajuda dels avui ja clàssics “marcianets”, reconvertits en faunes vinguts de l’espai exterior. I el 2003 va ser el torn de l’estudi La Mosca, que apostava per l’estètica més moderna del moment a base d’un joc de siluetes negres de diferents objectes que, junts, conformaven el cap de la mítica criatura que identificava el festival.
Però, tot i la seva importància en la història de la imatge gràfica del festival i la demostrada efectivitat, el concepte del faune ja s’havia repetit en totes les combinacions possibles i sorgia el dubte de si no era un límit a la creativitat dels artistes de la ciutat que calia superar. El 2004 va ser el moment propici per a la reflexió, perquè la celebració a la ciutat del Fòrum Universal de les Cultures i la inclusió de les propostes del festival en un gran esdeveniment de ciutat feien innecessària una imatge pròpia del Grec d’aquell any. Aquella aturada temporal era el moment ideal per marcar un punt i a part i encetar una nova etapa. El 2005 va ser l’any en què les paraules “Barcelona” i “festival” es convertirien en marca de l’esdeveniment, tant com la mateixa denominació “Grec”. Fins al 2009 es va optar per encarregar a diversos estudis de disseny de la ciutat que presentessin les seves propostes per al cartell del festival i, entre els suggeriments aportats, se’n va escollir un. En tots els casos, però, el clàssic faune deixava de ser la icona central i s’obria un ventall de possibilitats molt més ampli que convidava els creadors barcelonins a jugar amb els conceptes de Barcelona, nit, estiu i espectacle. Aquell 2005 la proposta triada va ser la de l’estudi SCPF, com també l’any següent, el 2006, quan el cartell va incorporar una icona en forma d’escut vermell brillant i va cedir a la tipografia bona part del protagonisme.
L’any següent, el 2007, l’estudi La Mosca presentava una proposta on les grans protagonistes eren unes bandes de color que anaven del càlid taronja propi de la posta de sol al negre de la nit, en una al·lusió a festival que cada dia durant l’estiu arrencava a l’hora baixa per conduir els espectadors a una nit de música, bon teatre o dansa. I el 2008, l’estudi Toormix feia d’una lluna rodona i lluminosa el centre de la seva proposta. L’estudi de dissenyadors de Sitges Emeyele apostava, en canvi, el 2009 pels motius geomètrics combinant el negre, el blau i el vermell en un vistós cartell construït a base de cercles.
Va ser el 2010 quan la imatge del festival va iniciar una nova etapa amb la decisió d’encarregar a un artista barceloní de prestigi reconegut la imatge del festival. Frederic Amat, destacat artista gràfic que, a més, tenia àmplia experiència en el món de l’escena, va crear un cartell potent amb tota la força de la simplicitat: quatre traces que conformen un quadrat negre sobre un fons blanc, qui sap si una porta d’entrada a una programació apassionant o un forat a través del qual mirar un món... fet escenari.